Cartes

elena garrigolas ledo. girona.

Els adults solen dir que les noves generacions estan perdent els valors. Els valors no es perden, simplement canvien. Sense anar més lluny, jo tinc 17 anys i en veure actuar els nens de 13 he arribat a criticar el seu voler crèixer massa ràpid. Que si «jo a la seva edat estava jugant a nines» o «el meu primer mòbil va ser un Nokia i no n'he tingut un de bo fins a 4t d'ESO» i el millor de tots: «Els dibuixos i serials televisius que jo mirava sí que eren bons, i no això d'ara». Ja semblo els meus pares.

La societat avança, hi ha progrés i això és bo. Tots creiem que la nostra generació és la millor i estic segura que els meus pares ho pensaven respecte als meus avis. No us demanem que us agradi la nostra, simplement que la respecteu. No som una generació perduda, som una generació diferent. El món avança, i nosaltres amb ell.

I Isidre Vicens?

Lluis Roura. l'Escala.

Estic totalment d'acord punt per punt amb el que escriu en Carles Sánchez , en les «Cartes» al Diari de Girona d'aquest passat dissabte dia 20, referent al pintor Isidre Vicens, traspassat fa poc més d'un mes i arran que ara i de manera urgent es demana un passeig o carrer per a Muriel Casals, que no dubto que no sigui mereixedora de tal honor. Però hi ha gent nostra, de casa, de Girona, com l'Isidre. Ell va ésser etern defensor de la causa catalana, va lluitar a favor de la república i en el front de Terol va perdre quasi tots els seus companys en una emboscada i va patir repressió i va estar empresonat quasi dos anys, com diu Daniel Bonaventura... I jo afegeixo que a més ell fou un gran artista pintor, que va plasmar el cor i la vida de la Girona més profunda, i fou un mestre tot ensenyant art a tants i tants alumnes quasi sempre de manera altruista.

Jo a finals de desembre passat vaig escriure una carta en aquesta mateixa secció on el titular era: «El pintor Isidre Vicens... Per a quan el seu homenatge?». I vaig dir:?«L'Isidre té 97 anys, què espereu?»... Tristament, morí al cap de tres setmanes.

Per tant, ara em sembla injust que es vulgui córrer tant i tant en aquest cas, i per a gent nostra amb els mateixos mèrits i amb molts més sacrificis, tot sigui silenci.

Treballs de restauració

M. Teresa Prat. banyoles.

De tant en tant, fent treballs de restauració d'esglésies, surten a la llum frescos, verdaderes obres d'art, que durant molts anys, segles fins i tot, han restat cobertes per capes i capes de pintura o fins i tot per d'altres obres pictòriques.

Davant d'una troballa d'aquest tipus, a voltes casual i d'altres cercada, els restauradors posen tots els coneixements i mitjans al seu abast per recobrar aquella creació artística de gran valor oculta, a vegades, dessota una gruixuda capa de material. Hores i hores de dedicació, molta paciència i molta cura en aquella tasca donen com a resultat el poder treure a la llum magnífiques obres mestres.

I és una tasca de veritable restau?ració la que els nostres cors necessiten per treure a la llum el que veritablement amaguem dins. Amb el temps, hem anat cobrint i recobrint el nostre cors amb capes i capes de coses que l'han revestit completament per una crosta duríssima que impedeix que d'ell res de bo en broti, ni que tampoc res de bo hi entri. Hem endurit els nostres cors amb l'egoisme, la corrupció, l'autosuficiència, la mentida, el materialisme... però darrera d'aquesta gruixuda capa d'errors, de mals, hi ha un cor que continua bategant esperançat a poder veure la llum de nou. Cal que burxem, doncs, aquesta compacta capa que revesteix el nostre cor; que no sigui per casualitat la nostra troballa; que siguem cadascú de nosaltres que amb cura, «sin prisa pero sin pausa», ens dediquem a anar traient a vegades potser només una fina capa de sutge que l'ha ennegrit i d'altres una quantitat més important d'estrats dipositats...

Recobrem i restaurem aquella meravellosa obra d'art que és el nostre cor i les nostres vides i la nostra societat recobrarà i restaurarà la més gran de les creacions artístiques que se'ns ha donat: el món.