Enverinaments a Banyoles

Núria Ros Graboleda. banyoles.

Ja fa dos mesos que a Banyoles va començar a córrer una notícia impactant i alhora repugnant. Més de deu gossos morts per enverinaments a diferents zones de la nostra ciutat. Davant d'aquesta situació, reflexiono i em pregunto fins a quin extrem està arribant la nostra societat.

Diàriament lluitem per tenir llibertats, igualtats i respecte, lluitem per crear una humanitat amb persones dignes en valors i principis. Però, davant d'aquestes situacions, em pregunto si realment val la pena lluitar i treballar per aconseguir-ho. Com sempre m'ha dit la meva mare, per arribar a aconseguir els nostres somnis, hem de començar treballant en les més petites coses i així arribar a aconseguir les metes proposades i el més important, hem de ser persones. Davant d'aquesta nefasta notícia, no veig persones, no veig humans amb principis ni valors, no veig respecte ni sentit comú. Si tant lluitem per aconseguir ser lliures i respectats, hauríem de començar per actuar correctament i amb els nostres actes anar construint una humanitat cada vegada millor. Els gossos no es mereixen morir en mans «d'individus» ignorants i poc humans, que es dediquen a crear estratègies per enverinar-los. Els gossos són elements essencials en la nostra societat que en moltes ocasions ens ajuden, a més a més serveixen com a teràpia per a aquelles persones amb problemes i en la majoria dels casos són una gran sincera companyia.

Veig molta gent al meu voltant síÉ però molt poques persones.

La premsa, veu dels sense veu

Enric Mestres Gir. tossa de mar.

És innegable que el ressò de la premsa, tal com demostra sovint el DdG, ajuda a solucionar coses que la complaença de molts ajuntaments, més interessats en el 3% que en l'ètica i estètica dels seus pobles, deixen allargar «sine die», esperant que el temps ho faci bo. Però ai, com deien els vells, «qui no repara la primera gotera repararà la casa sencera», i això és el que podria passar a Tossa.

Ja fa un parell d'anys, o més, que la Diputació va prometre 80.000€ per netejar les muralles del nostre estimat poble, icona de la Costa Brava i l'única vila medieval completament emmurallada. Ara no m'esplaiaré en les mancances interiors per dignificar-la, però sí voldria dir que, per vergonya de tots els interessats, el pany de muralla que dóna a la platja fa fàstic. Ple de matolls i plantes trepadores que afebleixen les velles pedres, forats, ferros rovellats (restes d'antigues teieres), arbustos que soscaven el turó i moltes coses més. A aquest reguitzell hi hem d'afegir el perill en què es troba l'emblemàtica «Torre d'en Joanàs», sobre una base de roca fluixa, gresosa, esberlada per un arbre que, malgrat els requeriments fets, s'entossudeixen a conservar.

Avui dia hi ha una munió de materials que, injectats a les escletxes de les roques per consolidar-les, garantirien l'estabilitat del turonet i les muralles però, malauradament, mentre cobrin a final de mes i es garanteixin el futur, per què preocupar-se de quelcom que potser no veuran? Si la torre ha aguantat 800 anys, en pot aguantar uns altres 80 o 100, ignorant que tot el conjunt ja va ser afeblit amb l'obertura de la carretera per construir el far i ara amb el continuat pas del tractor/trenet.

A la memòria dels cinemes del Centre Modern de Lloret

Enric Carcereny. Blanes.

El dilluns passat, al teatre de Llo?ret, tothom va poder gaudir de la inauguració del cine comercial, després de 30 anys del tancament de les dues sales del Cinema Modern. Personalment, quan els cines estaven oberts, et senties també part integrant de la pel·lícula, ja que gaudies quan la gent reia, plorava o senties crits d'ensurts en una pel·lícula de terror. A vegades si havia de passar per dintre la sala, esperava la reacció de la gent, i no em cansava de sentir l'efecte que feia al públic, encara que ho sabia de memòria. Tornant a la part cronològica, el permís d'obres per als nous cinemes l'Ajuntament el va donar el 7 d'agost de 1982. Segurament, que l'enderroc no va començar fins a l'octubre o novembre del mateix any. Es pot suposar, perquè ara mateix no tinc cap document de la inauguració, que va ser el 1985, per algunes fotos que tinc.

Tant l'Isidor, com jo mateix i com altres empresaris que ens hi hem deixat la pell, i tenim com una espècie de verí pel cinema que encara ens dura. En el programa de tancament del local antic ensenyo la part posterior del que es podia haver fet, ja que més que l'import econòmic també és necessari, l'ajut moral i oficial, de projectes que poden semblar utopies o fantasies, i que necessiten el suport necessari, que a vegades falta. Sempre que proposes quelcom nou, és difícil que molta gent ho accepti o es creu que no és necessari.

Per això, vaig començar a projec?tar futbol gratuït, combinat amb el cinema perquè des de fa molt el públic es mou quan hi ha alguna cosa diferent o una pel·lícula de molt èxit. El mateix passa en un llibre, perquè si no és un best-seller, o un escriptor molt conegut, el futur d'un nou llibre és molt complicat. Pel que fa al Teatre, també pot passar alguna cosa semblant, però té l'avantatge, que els actors en segons quina obra poden ser del poble. En dir això, recordo que quan estudiava vaig participar en dues obres i em va agradar molt.

Finalment, és d'agrair i felicitar especialment, a la parlamentària Teresa Vallverdú, d'ERC, la seva defensa a Madrid del nou tipus de l'IVA per cultura, del 4%, i que va ser aprovat per unanimitat de la resta de partits.

No una Església de museu

Lluis Esquena Romaguera. Torroella de Montgrí.

El Papa va dir que en el seu viatge a Mèxic abordaria temes incòmodes com la violència, la corrup?ció o el tràfic de drogues. No es tracta només d'alçar una veu de denúncia. Francesc ha dit que no vol «una Església de museu» i ha demanat que la fe es faci present «al carrer», buscant donar solució a tots els conflictes de l'entorn, ja siguin «familiars, socials» o «econòmics». El poble mexicà compta amb el tresor d'una rica religiositat popular. El que vol el Pa?pa és, a partir d'aquests fonaments, ajudar a forjar una fe madu?ra i coherent, que es manifesti tant en la vida pública com en la privada.