El segon i el quart classificat en les eleccions del 20 de desembre han acordat formar un govern que el primer i el tercer de la taula els tiraran per terra amb els seus vots. Sembla el llibret d'una peça de teatre de l'absurd, en la línia de Ionesco, però la cosa es podria enquadrar també dins del gènere del vodevil. Més divertit que mai, el Congrés es presta a totes les variants de l'art de l'escena.
La política és, en realitat, un assumpte propi de la tele; tot i que els líders que hi han nascut hagin decidit canviar ara els platós que tanta fama i vots els van donar pel teatre de varietats, molt més antic.
El vodevil és, com se sap, una variant de la comèdia d'embolics ja una mica en decadència que sovint incloïa números musicals, trucs de màgia i fins i tot acrobàcies i malabarismes. En la seva versió espanyola, l'habitual és que els actors es passin la funció obrint i tancant portes que no porten enlloc; però tot i així i entretenen la platea, que és del que es tracta.
Més o menys això és el que s'està escenificant des del passat 20 de desembre al Congrés, on els primers actors de cada partit ?-i de vegades, els secundaris- recorren a l'equívoc i l'engany que són la base d'aquest gènere més aviat ranci. Assagen governs d'esquerra, de centre, de centre-esquerra i migpensionistes amb la tranquil·litat de saber que es tracta tan sols de teatre.
La funció ha tingut el seu moment zenital aquests dies amb el pacte assolit pel PSOE, segon en les preferències dels votants, i per Ciutadans, relegat pels electors a la quarta posició. Entre tots dos sumen tot just set escons més que el partit guanyador de les eleccions; però ni tan sols aquest enutjós obstacle aritmètic ha dissuadit els signants d'acordar un govern de quimera molt propi del vodevil.
Importa poc que el primer i el tercer classificat -PP i Podem- hagin anunciat ja la seva decisió de tombar amb els seus vots un Consell de Ministres que ni tan sols arribarà a néixer. Estem parlant d'una ficció purament teatral en la qual l'única cosa rellevant és la postura o postureig dels que participen en la funció. Qualsevol semblança amb la realitat del carrer seria pura coincidència.
Per aquest motiu els espectadors més irreverents comparen la situació del Congrés no ja amb la d'un vodevil, sinó amb la carpa d'un circ dels d'abans. Tal semblava, per descomptat, l'espectacle ofert aquests dies d'aquí enrere pel nombrós elenc de còmics amb representació a la Cambra. El partit de Pedro Sánchez, per exemple, treballava a la pista u amb el líder de Ciutadans, Albert Rivera; mentre els seus delegats feien números malabars a la pista dos amb Podem, Esquerra Unida i Compromís. Al final, el truc d'il·lusionisme va afavorir a Rivera, tot i que el «hale, hop», podria haver il·luminat un govern igualment improbable d'esquerres, sense que res canviés en l'essència del teatret.
L'única cosa cridanera de l'assumpte és que el líder de Podem, Pablo Iglesias, hagi qualificat desdenyosament de «teatre» la sessió d'investidura que protagonitzarà, sense cap èxit, Pedro Sánchez. Amb tots els números que ha muntat el seu partit des de la funció inaugural del Congrés, Iglesias ja hauria de saber que la política és, sobretot, un número de varietats que dóna menjar a molta gent. I està malament llançar pedres contra la teulada de casa.
