L'alcalde del ditàs, Albert Ballesta, ha volgut pactar amb els dos partits anticatalans del negacionista Rajoy i de FalangitoRivera. No és culpa seva, diu, és tot culpa dels altres, concretament d'Esquerra. Ai caram! Després de la boutade daliniana del seu nomenament per duplicat, triat l'últim de la fila on trobem els mals alumnes, ara dóna lliçons de saber polític. No li contestaré perquè no visc a Girona, només hi escric. Però si visc a un altre paradís convergent, Sant Cugat, la ciutat més cara de la Península, si més no en impostos -l'IBI municipal triplica Terrassa amb quatre vegades més habitants.

Les ciutats estan desballestades. L'Estat de les Autonomies ha descentralitzat a mitges. El dèspota Franco centralitzava la despesa pública el 90% a Madrid i el 10% als municipis. Avui Madrid segueix malgastant el 50% dels nostres impostos, la Generalitat el 40% i la Ventafocs municipal es queda amb les cendres del 10%. Compareu amb Suïssa realment federal: Berna 20%, cantons 40% i municipis 40%. Quatre cops més que aquí amb el mateix pes que el cantó. Fem igual: Madrid 20%, Generalitat 40% i municipis 40%!

Les ciutats segueixen en el primitivisme franquista, font de corrupció com hem vist a València amb tot el PP municipal de Rita Barberá (Santa Rita Rita, lo que se da al PP no se quita) imputat. No és la Generalitat de Catalunya l'única que s'ha de queixar de discriminació fiscal, encara que té raó que l'Estat no compleix les seves pròpies lleis. Deu 4.000 milions de les inversions que no ha fet a proporció de la població de Catalunya. Ni les fa ni les compensa.

"Tota política és local" deia l'speaker americà Tip O'Neill. La meva experiència ho confirma. Ramon Trias Fargas m'invitava a la mort de Franco: "No vols entrar en política per no embrutar-te les mans". Així que vaig cofundar Esquerra Democràtica, com surt a la primera portada d'un diari en català, Avui. La brutícia de Jordi Pujol, l'únic que el criticava llavors, em va fer desistir. Però la vida local m'ha obligat a seguir fent política. Les escoles públiques desastrosament dirigides, amb mestres marxant fora a esmorzar i posant monitors a donar classe, i el barri perifèric de La Floresta, abandonat no de la mà de Déu sinó de l'Ajuntament. Amb anys de paciència tot s'arreglà i creia que estaria tranquil anant a viure al centre, on tot eren flors i violes. La política segueix ben local davant el monestir romànic de Sant Cugat. De nou reunions interminables amb l'ajuntament per temes elementals com aplicar la llei. Realment sorprèn veure el que s'aconsegueix demanant complir els seus propis decrets de sorolls, on hi ha més excepcions que dies de festa té l'any, o de terrasses que no saben on són, quins horaris fan i quantes taules poden posar.

La vida local és la que més directament afecta els ciutadans i la gran reforma pendent. Les ciutats necessiten millors pressupostos i millors decisions, que vol dir també tenir la valentia de controlar el "sector negocis" i, l'altra cara, les menjadores municipals de subvencions. Els municipis no rebien diners amb Franco, no rebien diners amb Pujol, no rebien diners amb Mas, no reben diners amb Rajoy i tampoc reben diners amb l'exalcalde Puigdemont que hauria de saber de la seva mà el que és una ciutat desballestada, a Girona doblement.