Les utopies, els ideals, les paraules boniques i els principis ètics inspiren infinitat de normes, els preàmbuls i articulats de les quals solen evocar nobles fins i aspirar a elevades metes. I així ha de ser. Cal apuntar ben alt i ser molt ambiciosos en els objectius a aconseguir. En el llarg procés del que s'ha dit "construcció europea" abunden aquesta classe de somnis i quimeres, des dels seus propis tractats fundacionals fins als molt altisonants discursos dels caps d'Estat o de Govern dels països membres. En llegir-los resulta impossible no estar d'acord amb el gruix dels termes i frases que contenen.
Versen sobre valors universals, drets inviolables i inalienables de les persones, llibertat, democràcia, igualtat i Estat de Dret. Esmenten com a pilars sòlids el pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia i la solidaritat. Garanteixen als ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en el qual estigui garantida la lliure circulació al costat de mesures adequades en matèria de control de les fronteres exteriors, asil, immigració i prevenció i lluita contra la delinqüència. Prometen que la Unió Europea combatrà l'exclusió social i la discriminació i fomentarà la justícia i la protecció socials, la igualtat entre dones i homes, i la solidaritat entre les generacions, així com el foment de la cohesió econòmica, social i territorial, i la solidaritat entre els Estats membres. Qui no se sent atret i concernit pels plantejaments d'un projecte tan suggeridor?
Considero que s'han de reconèixer alguns èxits importants de la Unió Europea en dècades recents. No es pot negar que ha ajudat notablement al desenvolupament d'Espanya i que el seu Tribunal de Justícia ens ha proporcionat grans alegries als que defensem els drets individuals dels ciutadans. No obstant això, en els últims anys (i, sobretot, de dotze mesos ençà) s'ha revelat com una organització obsoleta i ineficaç que ha traït els seus propis fins. I la tossuda realitat que ha generat ens ha despertat d'aquell somni europeu per endinsar-nos en un escenari de malson.
La demolidora crisi dels refugiats és una altra mostra vergonyosa de com des de les més altes instàncies de les institucions comunitàries es recorre a conceptes com llibertat, solidaritat, drets humans, asil o unió per redactar discursos i frases pomposes destinades a reunions i rodes de premsa. Però la veritat pura i dura és que es redueixen a formulacions buides i hipòcrites. Després d'un lustre mirant cap a un altre costat, mentre Síria es dessagnava en una ?guerra sense control, pretenen reaccionar quan el tsunami de desolació ja toca les nostres costes. Es tracta d'una reacció, a més de tardana i maldestra, falsa. Només cal constatar les xifres oficials que la reubicació de tot just 497 refugiats dels cent seixanta mil als quals es va comprometre la Unió Europea: un ridícul, mesquí i escandalós 0,3 per cent.
L'escarni més recent ha estat la negociació de les condicions que el Regne Unit ha imposat per a la seva permanència a la Unió Europea. Venut com un acord històric i plausible, no és més que l'enèsima ofensa als més bàsics i elementals principis inspiradors de la comunitat europea. Finalment, el primer ministre britànic, David Cameron, s'ha sortit amb la seva i, a partir d'ara, dins de l'anomenat "Club dels vint-i-vuit", vint-i-set països acataran unes regles de -suposadament?- obligat compliment, mentre que a un sol Estat se li permetrà regir per una normativa diferent de la de la resta. Així, es beneficiarà dels notables avantatges de la Unió (lliure circulació de béns, capitals, etc.) però, simultàniament, es reservarà el dret a no participar de les càrregues derivades del compliment dels seus fins més lloables (com, per exemple, la lliure circulació de persones).
Dit d'una altra manera, el concepte d'Unió Europea sembla fer referència als negocis i a les multinacionals, no a la ciutadania de cada Estat membre. Hem de rendir-nos a l'evidència que les institucions comunitàries són una suma d'interessos i egoismes estatals envernissats de falsa solidaritat i disfressats d'escàs o nul interès per les persones. Un nou desengany dels molts que ens està tocant assumir. L'enèsima prova de la prostitució dels ideals de llibertat i constitucionalisme. I encara hi haurà qui es pregunti sorprès per què milions d'europeus mirem amb desconfiança aquests polítics que han enfonsat en el descrèdit les institucions públiques.
