El pacte de PSOE i C's ha obert el debat sobre la permanència de les diputacions. Com a tots els debats, s' entortolliguen els arguments i, al final, hi ha més tinta que calamar. El pacte no pretén eliminar ni les funcions ni els funcionaris, sols el personal polític designat i tot el seguici d'assessors i adjunts. En aquest sentit, les diputacions serveixen per complementar el sou a alguns alcaldes, garantir un salari a quadres polítics o mantenir l'estructura provincial dels partits. Hem de dir, però, que, respecte als anys 80, s'ha avançat. Ara, el personal polític no elegit, quan acaba el mandat o la confiança, adéu. Però, abans, es creava la plaça a la plantilla, es convocava concurs o oposició i el càrrec de confiança esdevenia fix i etern.
No deu escapar a ningú que aquesta estructura política de la Diputació fa la feina que li marca la llei, compatibilitzant-la perfectament amb la de captació i fidelització de càrrecs municipals al partit que governa. Tots els ajuntaments són iguals, però els del govern són més iguals que els altres. Es pot dir que les Diputacions teixeixen clienteles per garantir alcaldies, o sigui, control del territori, romandre al govern de la Diputació i obtenir bons resultats en autonòmiques i generals.
La defensa de les Diputacions del segle XIX -quan existeix l'estat autonòmic, la distància és el temps que s'està a anar a un lloc, el correu és electrònic i el moviment de diners és virtual i ràpid-, és una actitud resistent i corporativa de qui li convé personalment que existeixin. La proposta de PSOE i C's és tímida perquè ofereix un Consell d'alcaldes com a òrgan polític alternatiu i manté la resta; però és un principi de sanejament de l'administració i obliga a plantejar el finançament dels partits i de les seves estructures amb transparència i sense que distorsionin i parasitin l'administració.
