L'última tendència en la lluita contra la corrupció política al nostre país és la denúncia de les anomenades «portes giratòries» i la proposta de mesures contra elles. Potser el lector es pregunti què és això de les «portes giratòries» contra les que clamen els nous moviments polítics que tant èxit han aconseguit en les eleccions del passat mes de desembre.
Es tracta d'un fenomen conegut des d'antic en les democràcies avançades: el cas del polític que ha ocupat un alt càrrec i que, quan ho deixa, és immediatament contractat per una gran empresa privada, no perquè «treballi» en el sentit que tots donem a aquest terme, sinó perquè serveixi com aconseguidor d'influències, gràcies als contactes que ha adquirit durant el seu període en el Govern o l'Administració. Per intentar impedir-ho, es fan lleis que prohibeixen als antics alts càrrecs posar-se al servei de les empreses sobre les que han exercit les seves funcions, durant un determinat període de temps després del cessament.
No obstant això, aquesta qüestió és més complexa del que sembla a primera vista. Interessa en un règim democràtic que professionals experimentats que han demostrat la seva vàlua, sigui en l'Administració com a funcionaris, sigui en el sector privat, posin el seu saber fer i els seus coneixements al servei de la societat en un càrrec públic? En principi, la resposta sembla que hauria de ser afirmativa.
A Espanya, la normativa dels funcionaris públics està dissenyada des dels començaments de l'actual règim democràtic per facilitar que aquests es dediquin a la vida política i després puguin tornar sense traves a la seva ocupació anterior (aquí sí que la «porta giratòria» està ben greixada), però no es preveuen les mateixes facilitats per als professionals del sector privat, i algunes de les mesures de regeneració democràtica que la «nova política» proposa podrien agreujar aquest problema.
Per començar, hi ha la qüestió de la limitació dels sous dels càrrecs públics. Ningú discuteix que no són tolerables els sous desproporcionats d'aquests càrrecs. No obstant això, l'exercici de les funcions públiques hauria d'estar adequadament retribuït, per moltes raons. Altrament, difícilment voldrien aspirar als càrrecs públics més que aquelles persones que no tenen res a perdre, per no tenir formació o experiència professional (amb la qual cosa s'estaria fomentat la dedicació a la política com a professió i no com a servei), o , just a l'extrem contrari, per ser ja tan riques que es puguin permetre prescindir de la seva activitat laboral privada. A més, això acaba portant a la hipocresia que, per sota del sou oficial i públic, es percebin retribucions addicionals sota formes encobertes molt poc transparents (despeses de representació, assistències, dietes). Per això, sembla més convenient fixar sous d´acord al nivell de les responsabilitats que s'exerceixen, però de manera clara i amb prohibició absoluta de la percepció d'altres retribucions.
També les incompatibilitats aplicables després del cessament en l'alt càrrec tenen els seus riscos. La normativa en la matèria hauria de distingir acuradament el cas del professional que torna a l'activitat laboral que desenvolupava abans d'ocupar el càrrec públic, del de la persona que va arribar a la vida política sense experiència laboral prèvia i se'n va a la gran empresa sense una formació o dedicació professional que justifiqui el substanciós contracte que se li ofereix. Si es mira bé, aquesta última situació no està ben descrita amb l'expressió «porta giratòria».
En efecte, en aquesta no hi ha porta giratòria, perquè no es torna al lloc del que es va partir per entrar a la vida política. Més aviat caldria parlar de sortir per la porta gran o per un arc triomfal cap a una ocupació en l'empresa privada que mai s'hauria pogut aconseguir per mèrits propis.
Sigui en un cas, sigui en un altre, el que la legislació hauria de tractar d'impedir no és que l'antic alt càrrec treballi, sinó que ho faci com aconseguidor o «lobbysta», com se l'anomena a aquesta peculiar professió a l'estranger, a almenys durant un temps prudencial després del cessament. Si la normativa és massa rígida i acaba impossibilitant que l'antic alt càrrec exerceixi qualsevol activitat retribuïda, la conseqüència és que caldrà donar-li de menjar amb càrrec a l'erari públic, és a dir, atribuir-li una pensió compensatòria que tots pagarem amb els nostres impostos.
Com haurà pogut apreciar el lector, la qüestió de les portes giratòries no és de les que es resolen amb proclames de míting o boutades de tertúlia radiofònica o televisiva.
