El dia que Ferran Adrià es va donar un cop al cap amb l´olla de les deconstruccions, la seva vida va canviar: es va creure que era un geni i va penjar el davantal. D´aquí a batejar com a laboratori el que tota la vida havia sigut cuina, voler compilar el saber gastronòmic en una Wikicuina i inventar fundacions de les quals només se sap que es construiran en un parc natural i la majoria de mortals no hi podrà posar mai els peus, hi havia només un pas. El pas li van ajudar a fer els papanates que li netejarien amb la llengua els calçotets després d´un episodi de gastroenteritis si així ho demanés.
La megalomania és una patologia, per tant l´excuiner no mereix burla sinó commiseració i, si s´escau, una col·lecta per internar-lo. De qui no hem de tenir pietat és dels responsables de la malaltia, la tropa d´empresaris i polítics que li fan creure que tot li està permès. Com l´Ajuntament de Roses, que reconeix que a El Bulli es fan treballs sense llicència però ja «s´està legalitzant». Maca resposta. Imagino Roses una ciutat sense llei, amb tothom fent obres mentre esperen la llicència i els bars servint alcohol a menors perquè s´estan fent grans (s´estan legalitzant). Amb Ajuntament tan permissiu ens aixecaran un Algarrobico per poc que ens despistem.
La meva àvia cuinava millor que Adrià si atenem a la qualitat/preu, i tot i ser analfabeta s´expressava més clarament que ell. Però mai no va voler construir en un parc natural. Si ho hagués volgut, jo li hauria tret del cap la idea. Perquè l´estimava. Si Adrià no té qui l´estimi, s´hauria d´haver procurat un esclau com els cèsars, que li repetís «recorda que ets mortal» o almenys «recorda que només ets un cuiner». En lloc d´això s´ha fet una cort d´aduladors que li repeteix «ets uns geni, tot t´està permès i allò que no fes-ho igual, que ja ho legalitzarem». I així arrossega pel fang el prestigi que -diuen- va tenir.
Ja que ningú l´aprecia per dir-li la veritat, ho faré jo: Ferran, sàpigues que ets mortal. Dit d´una altra manera, posa´t el davantal i dedica´t als fogons. I no emprenyis més.
