El pintor Isidre Vicens (1918-2016) (III)

Vicens, paisatgista nat, no és pas per això un pintor bucòlic de l'escola olotina. És tot el contrari de l'artista sensual de la Mediterrània, i de l'artista vital de les rodalies catalanes. Per les seves peripècies biogràfiques, i no sé si condicionat psicològicament per una certa austeritat existencial, és un home pagès de la terra que aspira i recerca la síntesi, que estima allò més pobre i insignificant. No és estrany que el verd i florit paisatge català no l'engresqui: hi troba a faltar les grans, desolades i austeres extensions de l'altipla castellà.

Vicens, influït pels homes de la generació del 98, especialment per Azorín, va a la recerca de la tragèdia ibèrica, de la pobresa mil·lenària dels nostres pobles. És més: per tal de poder expressar des d'un tipus de pintura figurativa els horrors dels paisatges interiors de després d'una guerra civil, res millor que anar a les Castelles, Extremadura, i més tard a Andalusia i la Manxa. Vicens recrea en els seus crus paisatges tot el transforns històrico-social d'uns anys sense grandesa ni heroisme, fets només de repressió i de cartró-pedra. Vicens retrata místicament tots els aspectes més humils i tràgics de les semiestepes que són els paisatges interiors de la Península, i amb elles els paisatges de les ànimes derrotades amb tots els seus ideals esperançats d'una altra societat.

-A París pensava en els camps peninsulars:?Per fi s'acomplí el somni d'anar a París. Allà va trobar l'altre pintor gironí, Enric Marquès, cicerone habitual de tots els gironins inquiets que des dels anys cinquanta als setanta anaren a París. Allà tingué una crisi i va pensar romandre-hi, però l'enyorament de les terres, els colors, i els paisatges de la Península el feren desitjar de tornar. És evident que ell no era home per viure a París, com tampoc en Marquès, malgrat que hi va viure vint anys; l'un i l'altre són homes essencialment arrelats a la terra, en el fons pagesos, romàntics, no cosmopolites ni sofisticats.

En canvi, des del punt de vista cultural, París va ser un gran descobriment per a ?Vicens. Allà va poder contemplar al natural els impressionistes, dels quals va estudiar a fons llurs teories i tractament del color, sense que això vulgui dir, però, que ell sigui un pintor impressionista. Vicens, més auster i profund, va de París a Extremadura i després al Madrid del Prado, a veure Zurbarán i Ribera, i a buscar la síntesi entre el rigor, la puresa i la composició d'aquests clàssics amb la llibertat d'expressió, color i deformació dels impressionistes, fauves i expressionistes europeus. Evolució estilística molt semblant a la que feren artistes com Benjamín Palencia, Ortega Muñoz, Zabaleta, etc.

Vicens podria haver nascut en un poblet de La Manxa o d'Extremadura més que al Gironès. Ell sent com un home del camp el pagès que llaura la terra en comunió amb l'animal que porta; l'apassionen els solcs dels conreus, el transfons geològic de les muntanyes més que les exhuberàncies de la flora i de la vegetació. En els seus paisatges hi trobareu minúsculs camps de cebes, arbres pelats i morts, però mai no hi veureu aigua ni rius que corrin sinó terres seques i insignificants, torrenteres anònimes, camins pels quals no passa ningú, estacions buides, llocs on res no hi viu ni hi vola més enllà dels cactus i dels arbres pobres que s'arrapen desesperadament a la vida i que respiren entre la pols desafiant la mort i la derrota.

- Les portes tancades i tristes:?Ja fa molts anys que Vicens viu retirat en el seu gran claustre-estudi-residència-museu-acadèmia al dalt del Bell Mirall. Amb prou feines baixa a Girona si no és per comprar el diari o visitar alguna exposició. No el veureu mai als cinemes, als bars i als llocs d'esbarjo. El seu món, com el d'un antic ermità, és allà dalt i de tant en tant fa una escapada cap al sud i al centre de la Península per prendre notes amb les quals treballa després al seu estudi.

La darrera etapa pictòrica dels anys 68 fins ara ha estat la de les portes en les quals la vida i el temps hi han deixat la seva emprenta, les portes que fins els infants han gosat castigar, embrutar i guixar. Les portes d'en Vicens són tancades, velles, foradades per tot arreu, però allò que més ens hi atreu l'atenció són les marques de guix fetes per mans inexpertes i innocents d'infants entremaliats que guixen els seus somnís i que en Vicens reprodueix tal com són. Aquestes portes són també una síntesi plàstica coherent amb l'esperit humil i pobre dels seus paisatges, els «primores de lo vulgar» d'Azorín, el significat d'allò més insignificant, quotidià, abatut i castigat pel pas del temps i les inclemències dels elements. Amb això Vicens busca i plasma la redempció de tot allò més pobre i humiliat, donant-li una espiritualitat i una innocència gairebé religiosa.

- Isidre Vicens i Girona:?Malgrat que fins als anys seixanta va haver de recuperar, com hem vist, el temps perdut, a partir d'aquestes dates torna a la vida pública gironina. Inicia els seus cursos d'orientació per a pintors que encara funcionen periòdicament, i fa moltes exposicions a Girona i arreu de l'Estat espanyol. Forma part de l'anomenat Grup de Girona, amb el veterà Jesús Portas i amb Vila i Fàbrega, estilistes polifacètics. És una llàstima que aquests tres pintors tan ben dotats i amb una obra tan notable no haguessin entrat més en el món artístic barceloní i espanyol en general, segurament perquè visqueren en els anys de l'obscurantisme cultural o perquè la seva honestedat no s'adeia amb el «tinglado» dels marxants i de les galeries. Tots tres s'han tancat en si mateixos i van fent la seva obra sense aldarulls, serenament, com també ho fa en Francesc Fulcarà, deixeble i continuador de l'estilística d'aquests tres.

Isidre Vicens, malgrat dels artistes més veterans de Girona, sempre ha participat amb la joventut i s'ha copromès en les lluites d'aquests últims anys de la dictadura, com era la polèmica pintada de murals a la plaça de Catalunya. També fou membre actiu de la famosa Assemblea Democràtics d'Artistes Gironins.

- Evocació final en el taller de Bell-Mirall: Quan torno a baixar ja és plena nit i els meus ulls van més amunt dels campanars, torres i teulats més alts, i contemplen entre la negror els milers d'estels brillants, purs i perduts en l'infinit com els somnis dels artistes poetes. Mentre entre ombres gegantines salto i corro carrers i escales avall, camí de casa i de mi mateix, vaig recordant altres nits i aquelles tardes ene les quals ple d'il·lusió, aprenia a pintar a les golfes del taller d'en Vicens, des d'on admiraves el capvespre que fugia lentament per damunt les teulades, xemeneies i fums de la Girona vella cap a la nova, i fins a les planes de Salt i a les muntanyes del Montseny, on la llum es desfeia entre boires i núvols roents.

Jo pintava enmig d'aquest panorama, espectacle i festa que es repetia durant totes les estacions de l'any. Aquella beatitud silenciosa, gairebé conventual, només era trencada pel so majestuós de les campandes de la Catedral, que feien despertar i sortir dels nius un immens estol d'orenetes embogides que xisclaven desesperadament tot fent cercles pels espais nobles de la Girona monumental.

Quantes hores pintant, quantes vicències i records i xerrades amb el mestre Isidre, en aquell taller entranyable que ens evocava el París de principis de segle! Quan ja sóc a casa i dintre el llit, recordo que anàvem amb en Vicens a pintar al natural a ple sol a la vall de Sant Daniel. Avui es considera anacrònic pintar del natural, utilitzar l'antic cavallet, la tela i les pintures, els pinzells i les espàtules. Per a molts, aquest tipus de pintura ja ha caducat. Probablement som els últims dels joves pintors gironins que encara vàrem aprendre a pintar i a ser pintors com els d'abans. A mi no em fa vergonya encara de sortir a pintar a fora alguna vegada. Realment no hi surto gaire, tot ho faig al taller. Però que n'era de bonic i apassionant fer-ho enmig de la natura tot perseguint un univers que canviava i moria davant dels nostres ulls d'artistes plens d'amor i d'èxtasi panteista per la natura.