Carlos Carrizosa, de C's, ha dit que «ni que tingués el suport del 70% dels catalans no podria saltar-se la llei». Amb aquesta afirmació què ens ha volgut dir realment? Intentaré respondre a la pregunta. Imaginem per un moment que hi ha un 70% de ciutadans catalans que volen ser independents. De moment encara no és el cas, però hi ha gent que hi treballa de valent. I no em refereixo a l'ANC, "mnium Cultural, Súmate, etc., em refereixo a persones com el senyor Carrizosa. Bé, si en un moment determinat hi hagués una àmplia majoria per la independència, segons Carrizosa, no es podrien canviar les lleis, per la qual cosa continuaríem essent espanyols vulguem o no. D'entrada trobo una manera molt peculiar de voler convèncer algú. Però anem més enllà, imaginem que la Brigada Aranzadi treballa a fons i al final hi ha 7.499.999 catalans independentistes. S'hi ha tornat fins i tot Albert Rivera. En aquest cas, segons el senyor Carrizosa no podríem canviar les lleis per tal de construir una república catalana. Mira que he llegit llibres i mai m'havia imaginat un concepte de la democràcia tan curiós i extravagant com aquest.

Per entendre aquest curiós sistema d'empatia cal anar una mica més enrere. L'any 1931, la Constitució republicana sanciona la separació entre església i estat. L'església catòlica s'adona que sense el poder terrenal la seva posició és molt feble en la consciència de la gent. I quina solució proposa? Anar a convèncer la gent? Fent-se més pobres i humils? Posant-se al costat dels treballadors i dels pagesos? Abandonant la col·laboració amb els terratinents? No. La solució que plantegen és la que anys enrere havia ideat Fèlix Sardà i Salvany: «Estas razones son precisamente las que han de mover y forzar a todo buen católico a predicar y sostener contra él, cueste lo que cueste, abierta y generosa cruzada». És a dir fer catòlics a hòsties. Portar-los en fila a missa. És el mateix esquema que va moure José Ignacio Wert a espanyolitzar els nens a l'escola. Brillant. En realitat no era Wert era Wlau.

Quan es fa la Constitució de 1876 i es discuteix qui té la nacionalitat espanyola, qui és espanyol, Antonio Cánovas del Castillo diu: «Pongan que son españoles los que no pueden ser otra cosa». Doncs bé, ara força catalans han descobert que potser poden ser una altra cosa i la resposta continua essent o bé mirar cap a un altre lloc o afirmar que: «En Catalunya se sufren los mismos problemas que en el conjunto de España y este acuerdo responde a esos problemas». Ostres, ostres, ostres. No ho sabeu però a Salamanca, a Cadis i a Lleó estan preparant una V que estremirà Joan Tardà.