Distrets com ens tenen les picabaralles d'una imaginària investidura al Congrés, potser estigui passant inadvertida l'elecció del veritable president, que aquests dies es disputa als Estats Units. Molt és de témer que el nostre pròxim cap de Govern sigui Donald Trump o, en la menys espantable de les hipòtesis, Hillary Clinton. L'emperador del món, i per tant d'aquesta província d'Hispània (Spain, en llatí modern), serà elegit a primers de novembre. Potser llavors els diputats del Congrés espanyol hagin nomenat ja el procònsol amb seu a Madrid, però tampoc és assumpte de particular transcendència. Importa molt més el nom del proper arrendatari de la Casa Blanca, que és qui de veritat influirà sobre els assumptes de la governació a Espanya.

Ni Sánchez, ni Rajoy, ni Iglesias. Qui porta avantatge en aquest moment és Donald Trump, un polític de perruquí i verb tonant que està arrasant els seus rivals en les primàries dels republicans. Trump acaba de batre els hispans Ted Cruz i Marco Rubio en el superdimarts, que concentra el major nombre d'aquestes eleccions prèvies a la designació del candidat del partit. Pel costat demòcrata va guanyant, si bé amb menys poder, la que va ser ministra d'Exteriors i abans primera dama, Hillary Clinton.

Tot fa suposar, per tant, que el relleu de Barack Obama a la Casa Blanca se'l disputaran el milionari Trump i la senyora de Bill Clinton, amb resultat prou incert com perquè gairebé no hi hagi encara enquestes. Una de recent difosa per la CNN dóna la victòria a Hillary per un confortable marge; però tampoc donaven un duro per la nominació de Trump i, malauradament, sembla que es van equivocar.

Una possible elecció del republicà al qual adornen qualitats de racista i xenòfob seria un malson fins i tot per als dirigents del seu propi partit. Al Regne Unit han proposat declarar-lo persona non grata, així que fàcils són d'imaginar les alegries que pot despertar a la resta del món, excepte a Rússia. El seu col·lega Vladimir Putin s'ha desfet en elogis cap a Trump, detall que no pot sinó augmentar la inquietud que suscita el personatge.

En tot just uns mesos de campanya, Trump no ha estalviat grolleries a les dones, amenaces als àrabs i, sobretot, una molt destil·lada fòbia als mexicans. A aquests últims es proposa confinar-los en el seu territori mitjançant la construcció d'un quilomètric mur entre els EUA i Mèxic que impediria, diu, l'entrada de «narcotraficants», «delinqüents» i «violadors» a l'Eldorado del Nord.

Atès que els seus prejudicis abasten en realitat tots els «hispans», no seria improbable que fiqués també al sac els espanyols. Si Jeb Bush, el germà llest de George, va arribar a Espanya convençut que això és una República, cal admetre la possibilitat que Trump cregui que els espanyols són els descendents dels mexicans a Europa. Amb el perill que això té, vistes les manies del possible candidat a la Casa Blanca.

A tot arreu couen populistes i ni tan sols els poderosos Estats Units tindrien per què ser una excepció. Al novembre sabrem si es concreta o no el malson d'un Le Pen a l'americana amb el planeta sota el seu comandament. El que passa aquí, per comparació, és un joc de nens.