Segona transició". Són dos mots que esdevenen un mantra, a força de ser repetits per tertulians, formadors d'opinió i d'una manera especial per Ciutadans i PSOE, els dos partits que havien firmat l'acord per intentar governar Espanya. Albert Rivera, líder de Ciutadans, presumeix de ser el valedor del llegat centrista d'Adolfo Suárez, gran protagonista en la transició de la dictadura a la democràcia.

Penso que la pretensió del senyor Rivera és vana i allunyada de les actituds responsables dels forjadors de la transició. En primer lloc, no estem davant d'una segona transició, sinó de la tercera. La segona transició, en realitat, fou la transició a la moneda única, amb totes les seves implicacions, econòmiques, socials i institucionals. Ara, si s'escau, estem en la "tercera transició". Una transició per posar ordre a una situació confusa, caòtica, immersa encara en una crisi econòmica no resolta que ha posat en evidència una crisi de valors, veritable aluminosi de les institucions polítiques, executives i jurídiques que regeixen el país.

Responsabilitat, transacció i valentia, varen ser els tres eixos que uniren pols oposats, per on girava l'energia que motivava i donava la força necessària per construir el gran projecte de la transició.

Responsabilitat, que vol dir donar resposta a problemes reals. Els pactes de la Moncloa, signats pels principals partits polítics, foren uns acords de tipus econòmic per afrontar amb realisme la malmesa situació econòmica d'aquells moments.

Transacció, que vol dir assumir amb responsabilitat, conceptes com concòrdia, diàleg i consens. L'amnistia política, l'Estat de les autonomies, l'Estat aconfessional, la Monarquia Parlamentaria, reflectits en la Constitució del 1978, són exemples de transacció. Tanmateix, però, s'ha de tenir en compte que la institució militar, formada en la dictadura, estava en la rebotiga de l'escenari dels pactes, a fi que la futura Constitució, deixes ben clar "la indisoluble unidad de España" i que l'estament militar era el garant "de la integritat territorial".

Valentia per conduir-nos a una democrà?cia formal (la democràcia real, encara queda lluny, de ser assumida, en tots els àmbits de la vida social). Valenta i realista va ser la decisió de donar entrada al joc polític al partit comunista encapçalat per Santiago Carrillo. Valenta va ser la decisió del retorn del president Terradellas, restaurant una Generalitat republicana, anterior a la Guerra Civil i anella d'un govern català amb arrel, que s'endinsen al segle XIV.

Ara els reptes de la "tercera transició" són diferents, però igualment importants i urgents. N'esmentaré tres de principals : a) La qüestió social, amb l'atur i la pobresa al límit de l'exclusió social, b) la qüestió catalana c) la corrupció.

La qüestió social, sorgida de la crisi econòmica que ens encercla en la misèria i en la por. La misèria, fruit de l'atur, porta d'entrada a l'exclusió social i la por de perdre les ajudes corresponents a l'estat de benestar. Des de que els polítics del "Nou Centre" (Clinton, Blair, Schröder) en els anys noranta varen qüestionar "l'Estat de benestar" per orientar-lo "l'Estat del treball", s'accentua la responsabilitat personal de l'individu per assolir el seu benestar. Som testimonis de com la racionalitat econòmica esta reemplaçant sistemàticament els conceptes de "justícia social" i "bé comú", vers una situació que el sociòleg Nikolas Rose denomina "la mort del que és social". Enfront aquesta evolució sorgeix amb força la idea de "renda bàsica". Això significa que cada ciutadà rep, incondicionalment i al llarg de la seva vida, una quantitat de l'Estat suficient per viure. El que en vulgui més que treballi.

L'etern encaix de la nació catalana, amb l'Estat espanyol "uni-nacional" que defuig, com si fos un dimoni, de la seva realitat plurinacional.

La corrupció, veritable càncer que sega la vida de les institucions, tan necessàries per al bon govern.

La pregunta es fa evident. PP, PSOE, C's, Podem i els altres partits, sabran conduir-nos a la "tercera transició" que procuri la resolució dels problemes, econòmics-socials, de reconeixement de la sobirania nacional catalana i de la suficient transparència de les institucions que redueixin al mínim les possibilitats de corrupció, amb responsabilitat sobre els problemes reals, amb transaccions generoses i valentia suficient per afrontar-los, tal com ho feren els de la "primera transició"?

Al temps la resposta.