Tot i haver guanyat les eleccions del mes de desembre, Mariano Rajoy és un líder totalment amortitzat i sentenciat. Es troba aïllat i sense cap interlocutor parlamentari. Tothom fuig del seu costat com gat escaldat. Ni Rivera ni Sánchez li fan cas i les seves intervencions són com prèdiques en el desert. La seva única esperança és que en una nova convocatòria pogués fer govern amb Ciutadans, la qual cosa no sembla fàcil.
Algunes declaracions seves i d'estrets col·laboradors porten la relació amb la formació taronja a un divorci absolut. Els dirigents populars no només diuen les mil pestes de Sánchez, sinó que també es dediquen a menysprear contínuament la figura del polític català, al qual no poden veure ni en pintura.
Amb aquest escenari difícilment el PP ni ara ni a l'estiu gaudirà de companys de viatge, per tal de poder romandre a La Moncloa. La prepotència d'alguns personatges que tenen el cul llogat a la cadira des de fa dècades és impossible de superar. Però no pensen amb la colla d'alcaldes, regidors i diputats que s'han quedat recentment sense feina i tard o d'hora diran alguna cosa. Molts periodistes es pregunten a què juga el PP i encara avui no han trobat la resposta, malgrat que ja fa tres mesos de les eleccions generals.
No trigarà massa temps que Rajoy serà qüestionat. El seu lideratge ja no dóna més de si. I difícilment ell pot aconseguir cap mena de consens i menys encapçalar la regeneració política, quan té un partit enfangat fins als genolls per una munió de casos de corrupció que surten per tots costats de la geografia espanyola.
Si el PP aspira a intentar conservar el poder, encara que sigui amb una coalició, és del tot imprescindible el relleu de l'actual president en funcions. Els conservadors tenen planter per tal de fer un canvi generacional amb garanties que no només jubili Rajoy, sinó tot un seguit de personatges que viuen al marge de la realitat i que han estat trenta anys o més amb sous públics.
La societat demana un nou estil, més transparència i menys opacitat. Està tipa de la prepotència i ironia de gent com Hernando, CospedalCelia Villalobos, de conspiracions com les de La Camarga amb Alícia Sánchez Camacho de vedets o d'aforats com Rita Barcerà que encara no ha entonat el mea culpa. Però sorprenentment tots tenen premi amb un bon escó patrocinat per Mariano Rajoy, ja sigui a les Corts espanyoles o al Senat.
I així és impossible continuar. De moment, Ciutadans ja se'ls ha menjat un bon grapat de milers de vots, mentre la majoria de dirigents populars opten per llepar-se les ferides, sense prendre mesures per acabar amb tot un seguit d'escàndols que afecten Madrid, València i Galícia. Amb una motxilla tan carregada de nefasta munició, la investidura resta molt lluny i Rajoy ja no hi pot aspirar. Si el cas del tresorer Bárcenas ja fou letal per a ell personalment, per al PP la corrupció que ha envoltat alguns destacats presidents autonòmics els ha deixat pràcticament KO i amb la necessitat de regenerar-se des dels bancs de l'oposició.
Al llarg de les properes setmanes se succeiran molts esdeveniments que avui encara són imprevisibles. Però allò que sembla cantat és l'adéu de Rajoy, per molt que no pensi ni vulgui rendir-se, com ha afirmat aquest darrer cap de setmana.
