La Unió Europea fa molts anys que té programes de molta intensitat pensats per ajudar a la millora de l'economia de les regions més pobres. Els fons estructurals d'ara es van posar en marxa l'u de gener de 2014 en un programa que durarà fins el 2020. Aquests fons són part del Marc Financer Plurianual en l'àmbit de la política de cohesió: Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), Fons Social Europeu (FSE), Fons de Cohesió, Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) i el Fons Europeu Marítim i de Pesca (FEMP). Els fons FEDER i FSE es diuen fons estructurals. En aquest període els recursos s'orienten cap a la obtenció de resultats, premiant l'eficàcia en tots els fons estructurals i d'inversió que incentivi els bons projectes. També proposa objectius temàtics: potenciar la investigació i la innovació, millorar l'ús, la qualitat i l'accés de les tecnologies de la informació i de comunicació (TIC), millorar la competitivitat de les pimes i suport cap a l'economia de baixes emissions en carboni.

Les ajudes estructurals es distribueixen en tres nivells diferenciats segons la riquesa de la regió: les menys desenvolupades (sota el 75% del PIB per càpita mig de l'Europa dels 27), les regions de transició (entre el 75% i el 90%) i les més desenvolupades (per sobre del 90%), condicionant en això la taxa de finançament.

A Espanya actualment només hi ha Extremadura per sota el llindar del 75% de PIB per càpita (té el 74%) en relació a la mitja europea, mentre que Andalusia, Castella la Manxa i Galícia es troben en la situació de transició. Portugal té 4 regions en situació de desenvolupades: Oporto i Nord, Portugal Centre, Regió de Lisboa i Alentejo. Itàlia hi té 4 regions: Campania, Puglia, Calabria i Sicília, i les regions més pobres es troben a l'est d'Europa, a Bulgària i Romania, amb regions que tenen el 29% del PIB per càpita mig d'Europa.

Alguna vegada he explicat que a Portugal han decidit en els anys 2015 i 2016 instal·lar 4 noves fàbriques de paper que faran que a la península ibèrica hi hagi sobreproducció i per tant tensions i problemes en els mercats fins el punt que obligarà a tancar algunes de les empreses més febles del sector a la península. Quan explico això també dic que el finançament fàcil i barat de diner està començant a crear una bombolla industrial que tard o d'hora haurà d'esclatar, car els projectes no s'estudien amb el rigor que toca, és com allò de les hipoteques que es donaven a persones insolvents. Però la part important del procés és que la UE, a través de fons estructurals, dóna per a cada projecte un 50% del valor de la inversió. Així, un empresari que aporta 2,5 milions en capital, hi afegeix 2,5 milions més d'una societat estatal de capital risc, més 15 milions que provenen de fons estructurals i finalment un crèdit de 10 milions, que fa la mateixa societat de capital risc, i ja té finançat un projecte de 30 milions. Amb 2,5 milions (que a sobre ni els té i els aporta amb un crèdit) ha executat un projecte de 30 milions, un mecanisme inversemblant a casa nostra, pura ciència ficció. Llavors, per què no anem a invertir a Portugal? Veient la facilitat, la pregunta és, per què no hi ha empresaris a Extremadura que inverteixen aprofitant els avantatges financers? Per què no ho fa Andalusia, Castella La Manxa i Galícia (amb menor ajuda financera)? Per què no ho fan les 4 regions italianes? La resposta és perquè tenen altres mecanismes per sobreviure, els subsidis de cada estat.

A Espanya Madrid, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i a Itàlia el Piemont, la Llombardia, el Trentino, el Véneto, el Friuli, l'Emilia Romana i la Toscana suporten amb subsidis la pobresa de les regions més pobres. A Portugal no ho pot fer ningú i per això espavilen fent servir els fons estructurals de la UE.

Tot plegat porta a fer algunes reflexions. La primera és que abans de l'estatut del 2006 ja dèiem que quan s'acabessin els fons estructurals per a Espanya (suposaven un 1% del PIB espanyol) hi havia el risc que es volgués continuar amb la injecció a aquestes regions a costa de Catalunya. La segona és que si no hi ha prou inversió que neixi a Extremadura serà per altres qüestions culturals, potser les mateixes que van eludir que fessin la revolució industrial, evitant que la gent del camp tingués millor formació i continués així sota el control dels cacics. No serà que no es vol que aquests territoris evolucionin perquè ja està bé el seu control electoral amb els subsidis, una altre manera de caciquisme? Per què doncs un territori s'agafa primer a un sistema de subsidis que no pas inverteix en creació de treball, preparant el terreny pel futur dels seus fills?

Tot plegat és una qüestió cultural. Per un costat l'esperit emprenedor no neix sota les pedres, es transmet dintre les famílies i s'escampa com l'oli poc a poc. Per un altre costat l'excés de subsidis és desencentivador de la recerca de treball, acomoda; ja hem vist molts exemples del PER que ho certifiquen.

Els programes de cohesió de la UE estan bé si alhora s'afluixa la intensitat en els subsidis pressionant que la gent espavili i emprengui projectes de futur. Si això un dia arriba (difícilment amb uns polítics immersos en la demagògia) aquestes regions faran per primera vegada la revolució industrial i potser, vés a saber, comprendran el que ens passa als catalans, que ens entenem millor amb els portuguesos.