Primer va ser Breda, amb els vots convergents, de Tots per Breda i de la CUP. Després, Sant Gregori, també amb el suport de Convergència i la CUP, més Esquerra. I, més recentment, la Bisbal d'Empordà, amb els grups municipals de la CUP, ERC, ICV-EUiA i d'una part del PSC. Felip VI, el Rei d'Espanya, el Borbó, l'expríncep de Girona amb fundació i tot -ara ho és la seva filla gran, Leonor- no és ben rebut en aquests tres pobles. Se l'ha declarat, a cop de mocions, persona non grata (dijous també li van penjar aquesta llufa a Cervera, la ciutat que va defensar a capa i espasa un altre Felip rei, el V, fa més de 300 anys, en la Guerra de Successió que tant ens agrada recordar; tampoc no se'l rep amb els braços oberts a Arenys de Munt). Hi ha més non grats il·lustres: A Felipe González no el volen a Veneçuela; a Mariano Rajoy, a Pontevedra; a Ana Pastor, ministra de Foment en funcions, a Vitòria i a Joan Carles I, Rei emèrit, a Berga. La condició (gens amable) que ostenten aquestes personalitats públiques obeeix a una figura jurídica circumscrita en l'àmbit de la diplomàcia i de les relacions internacionals, de manera que l'ordenament obre la porta a discutir -també judicialment, en cas que l'afectat pensi que li han tacat l'honor- si un Ajuntament té la facultat d'emetre aquesta mena de proclames (de tota la llista citada, només el cas de González s'ajustaria a llei sense cap ombra de dubte). Més enllà de tenir un valor simbòlic, doncs, les mocions només són mocions, que donen titulars i disparen l'adrenalina independentista i republicana (visca la República, per cert!). Són, de moment, casos aïllats, però que esdevenen simptomàtics en un país que és un regne mal ens pesi i on la Monarquia (parlamentària) és -paradoxa- una institució democràtica. Ara bé, «el príncep (en aquest cas el Rei) necessita tenir l'amistat del poble: altrament no tindrà cap remei en les adversitats». I si ho diu Maquiavel... va a missa.
