Marge d'error, de Berna González Harbour, és la segona novel·la de gènere negre d'aquesta periodista vinculada amb diversos mitjans de comunicació. La protagonista és la comissària María Ruiz, una dona jove i valenta que s'ha guanyat a pols el càrrec que ocupa a la Policia Nacional.

Per als lectors avesats a aquests tipus de literatura és difícil no establir un paral·lelisme amb Petra Delicado, una inspectora dura i expeditiva creada per l'escriptora Alicia Giménez Bartlett. I la veritat és que, si bé tota comparació és odiosa, no hi ha color entre les dues autores: l'Alicia guanya per golejada a la Berna.

Tot i que algun crític agosarat l'ha enquadrat en el subgènere de la «novel·la de procediment policial» en què la trama es desenvolupa seguint els paràmetres de funcionament de la policia, els instruments al seu abast i les tècniques d'investigació, no acaba de convèncer.

En efecte, no n'hi ha prou de situar el focus narratiu en els diferents personatges que aporten fets per donar continuïtat a la narració. El puzle que entre tots ells construeixen per arribar a un final versemblant és artificiós i forçat.

De fet, hi ha diferents maneres de crear personatges, d'acord amb les recomanacions de Raymond Chandler, un dels mestres de la novel·la policíaca. Aquests són el mètode subjectiu, que penetra en els pensaments i en les emocions del personatge; el mètode objectiu o dramàtic, que assenyala aspectes, comportaments, paraules i accions, i l'estil anomenat documental, que descriu la cronologia del cas.

Doncs bé, en el llibre hi ha una barreja de mètodes no del tot reeixida. Tan aviat hi ha un narrador universal que explica les vivències més íntimes d'un personatge com, de cop i volta, la narració passa a ser en primera persona. El ridícul està servit quan un policia en coma profund relata un seguit d'esdeveniments que l'han portat a l'hospital. És un menyspreu a la intel·ligència del lector assabentar-se de com s'ha produït l'accident per boca del mateix personatge en estat comatós.

Tampoc són convincents les diferents trames superposades: un suïcidi, un segrest i uns assetjaments laborals; tot plegat, amanit amb una pinzellada de les concentracions dels indignats a la Puerta del Sol i d'una reestructuració salvatge en una multinacional.

L'autora escriu que el marge d'error és l'interval on falla l'estadística, i que volia retre un homenatge al dubte metòdic en l'activitat dels policies i dels periodistes, que no s'haurien de creure res sense comprovar-ho. La incertesa provocaria la lluita per la veritat.

Tanmateix, les bones intencions no exculpen que l'obra sigui un exemple d'un marge d'error majúscul.

Hi ha vegades que un llibre et cau de les mans. Aquesta n'és una!