Se'm fa difícil escriure sobre aquesta espècie de papallones. L'altre dia se me'n va posar una a la mà, la vaig estar observant durant una bona estona, li vaig fer un petó i va aixecar el vol, segurament per anar a descansar damunt d'algun altre desagraït de la vida, que sóc jo. Perquè aquella papallona havia vingut a mi, com a tants altres, per dir-me que hem de gaudir de la tranquil·litat quotidiana perquè un dia et pot ser arrabassada. Quan vivia a Costa Rica, una vegada vaig visitar un parc de papallones, i em van explicar que els antics indígenes de la zona creien que les papallones eren esperits de persones que en una primera vida no havien pogut gaudir-la del tot i ara els Déus dels volcans i les onades, els donaven una segona oportunitat, convertint aquells esperits desafortunats en un dels animals més vells, delicats i poètics de la creació.
La papallona Noe va tenir un accident de cotxe l'any 2000 i va patir lesions que la van deixar totalment immòbil, però amb el cap molt clar per continuar observant la vida, jutjant-la, maleint-la, estimant-la i aferrant-s'hi, igual com ho feia abans d'aquell maleït dia on tot va canviar per a ella. Bé, segurament ara la maleïa més que abans, però si has conegut l'amor dels teus, si tens uns pares com té la Noe, una germana, un cunyat, uns amics, uns metges i fisioterapeutes i milers d'amics i amigues a les xarxes socials, aquest mal moment es pot reconduir, i sortir del cabdell on l'accident t'ha portat i passar de cuc a papallona, per donar exemple de fortalesa i solidaritat. Tot això que poden semblar paraules boniques, creguin-me que és ben cert. Fa pocs dies la Noe Gaya va visitar el poble de Llagostera, un poble especial, ple de gent que conec i estimo, i assegut al teatre del casino, l'emoció va eclosionar dins meu, com a tots els assistents a l'acte, veient com la Noe, sense poder parlar ni moure's, ens parlava per boca d'altres i es movia entre nosaltres sense aixecar-se de la seva cadira de rodes. Un dia la Noe va decidir que era hora de sortir a volar i ho va fer a través d'un llibre: El camí de la papallona; que escrivia d'amagat dels pares, lletra a lletra, dictat per un cor adolorit però amb una ment plena esperança i que ens fa reflexionar a tots aquells que ens passem tot el dia queixant-nos. Ara la Noe pinta petites pedres, que transforma en el seu exèrcit d'amor i que s'escampen pel món portades per la gent que l'ha coneguda i no pot deixar d'estimar-la una mica. S'ha creat una app especial: Up stones, els la recomano. Quan coneguin el projecte, no podran deixar de pensar-hi; i agafaran una pedra de la Noe; i la portaran a algun cim especial; i la deixaran allà; i algú altre la trobarà i es preguntarà què és allò tan bonic i delicat; i descobriran que és la Noe, una papallona especial.
Ara nosaltres som les seves ales físiques perquè ella només té les de la ment. Sento que hagi hagut de ser d'aquesta manera, però gràcies Noe per la lliçó!
