Can Mili i els Lego

victòria saget bosch. girona.

Un diumenge a la tarda passant pel carrer Sèquia vaig veure com desmuntaven la botiga de Can Mili, ja havien tancat no feia gaire la primera, la de la plaça Marquès de Camps, amb els mítics nen i nena que es passaven la pilota. Vaig començar a recordar tants i tants tions, reis, aniversaris i sants compartits amb ells, aconsellant-nos el regal adient.

Darrerament diferents notícies dels diaris m'han fet tornar a pensar en ells: «la First Lego League», final estatal del torneig de robòtica celebrat a Girona fa poc i l'exposició a Barcelona d'escultures fetes amb peces de Lego de Nathan Sawaya. Can Mili van ser els primers a introduir els Lego a Girona i no es limitaven a la venda sinó que van crear un concurs de Lego, coincidint amb les Fires, que tenia molt renom. Ens el van fer descobrir no només com a joguina per a nens i nenes, sinó com a instrument imaginatiu, de creació, tecnològic, d'art... Quan arribava l'octubre ja sabíem que era l'hora de pensar quina construcció faríem, després la portàvem a la botiga i muntaven l'aparador. Quines obres d'art ! Ens embadalíem mirant el resultat i com cadascú havia resolt amb imaginació la seva construcció. En una prestatgeria de casa encara conservem un porquet-guardiola fet amb peces de Lego, que fou un premi d'alguna edició.

Per mi la paraula Lego va assimilada amb Can Mili. Són molts els gironins i gironines que van créixer amb els Lego. Potser aquests són els que ara dirigeixen la First Lego League o potser els seus fills són els que hi participen, segurament en Nathan Sawaya no era usuari d'aquesta botiga, però valdria la pena que en algun moment, en alguns premis o en algun altre esdeveniment relacionat amb els Lego se'ls reconegués aquest paper. En tot cas, pel que fa a la nostra família, gràcies Can Mili.

Demòcrates

o dictadors?

Dolors Vilà Planas. Girona.

Aquests últims dies estic llegint tocs d'alerta sobre la necessitat de tornar a l'esperit de concòrdia de la primera transició que, amb molta saviesa, van posar fi a desacords gravíssims i van fomentar la reconciliació de les faccions irreconciliables durant la Guerra Civil espanyola.

Crec, però, que amb això es fomenta poc aquest esperit. Per què treure nous recels, rancúnies i totalitarismes, si només ens porten a tornar a velles guerres?

Aquest furgar en les velles ferides, aquest voler tenir raó, voler fer passar la nostra, treure ofenses rebudes d'un i altre bàndol, només ens porta a més sofriment.

Perdonar i oblidar és la solució i, si no som capaços de fer-ho, almenys viure la tolerància i respectar la manera de fer i de viure dels altres. En resum, això és viure democràticament, perquè per molt que en fem bandera, si no respectem l'altre, estem molt lluny de ser demòcrates i molt a prop de ser dictadors.

Escriure la història sense odi

Francesc A. Picas. la jonquera.

A Josep Ruiz Garcia de Santa Coloma de Farners.

La història s'ha d'escriure sense odis ni insults. Quan explico la història tenebrosa del 1936-1939 procuro comentar-la tal com la vaig viure personalment, amb dolor, però sense odis ni rancúnies. Escric i defenso l'Església dels insults que s'escriuen contra ella de forma incorrecta. També escric en defensa de Catalunya. Voldria que Catalunya fos una terra lliure, sense corrupcions, que tothom tingués treball, que hi hagués pau en les famílies, que amb caritat s'auxiliés al qui sofreix malaltia o penúries, que la infància fos educada amb bons exemples, la joventut amb il.lusió i la gent gran amb placidesa i sense problemes econòmics. Amb uns polítics honrats i intel·ligents. Volem una Catalunya on tots els catalans donant-nos les mans, ballem un gegantesca sardana, tenint per centre l'excelsa muntanya de Montserrat.

«Vides minúscules»

eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.

El Festival de literatura MOT que té lloc a l'abril a Girona i Olot, enguany, per tercer de consecutiu, ofereix activitats molt variades, tals com xerrades amb escriptors, lectures, tallers familiars, presentacions, concursos o exposicions.

Una d'aquestes és la titulada Vides minúscules. La seva ubicació és curiosa. De fet, te la trobes al mig del carrer a Girona. Està al viaducte del tren, entre el passeig de José Canalejas i l'avinguda de Ramon Folch. És una forma d'embellir l'espai urbà que tenim a l'abast a les nostres ciutats i d'aprofitar els recursos expositius d'una forma original. A les columnes hi ha els grans panells on es pot veure aquest muntatge, que compta amb la imatge de les fotografies, provinents del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI) i el text literari escrit per Lluís Muntada.

Les imatges de les persones no conegudes que s'hi mostren les podem conèixer a través d'una petita descripció que ens les apropen a tots els qui les mirem. Les fotografies, ampliades a gran format per posar-les als plafons, provenen de la base de dades de l'arxiu d'antics estudis fotogràfics de Girona, i tenen el valor històric d'estar fetes entre l'any 1861 i 1940.

Si el tema del Festival MOT d'aquest any és «Vides escrites, escriure vides», amb aquesta exposició s'ha volgut donar importància a totes les vides, a totes elles, amb lletres majúscules, perquè totes, d'un mode o altre, per irrepetibles, són igual d'importants.