Entre l'exaltació i el derrotisme, així és o sembla ser l'esperit espanyol, si és que aquest existeix. Vingui de la crisi del 98 o més enllà en el curs dels temps, la veritat és que el problema d'Espanya o Espanya com a problema ha estat una constant intensa en els debats intel·lectuals del país, i ha donat peu a tot un subgènere literari -o historiogràfic, si prefereixen. Ja fos motivat per la malenconiosa pèrdua de Cuba o per la dramàtica guerra civil, la veritat és que aquesta veta de l'assaig hispànic no ha fet sinó créixer fins a satisfer biblioteques senceres. D'Ortega i els orteguians, passant per Sánchez Albornoz i Américo Castro amb les seves interminables disputes visigòtiques, als més clàssics: els dos Menéndez i el seu estudiós, el nostre Maravall, i Madariaga o el mateix Vicens Vives, i no diguem dels tristos diaris d'Azaña fecundats a Benicarló i traslladats també al teatre.

¿És aquesta una més de les passions espanyoles, debatre sobre l'ànima pàtria, cosa que també ha estat un bon sortilegi per a molts poetes com León FelipeMachado? Ni tan sols amb aquesta primera pregunta sembla que estiguem d'acord. Potser siguem discutidors ontològics. La veritat és que el debat de l'ésser nacional, la qüestió identitària com la defineixen altres, no és un tret específicament espanyol. Aquest virus nia a tot arreu, tant en les velles com en les noves nacions, i no és estrictament ni reaccionari ni progressista com els partidistes volen fer-nos creure. Hi ha exemples per a tots els gustos.

D'aquest ús i abús de l'anàlisi de la història, de la manera d'elaborar el relat de la història més en concret, no hi ha país ni ideologia que se'n salvi. El procés independentista català, per exemple, va adherit com un siamès a la seva pròpia narració dels fets històrics i, en general, d'una simplificació i unilinealitat que clamen al cel. La identitat valenciana, també, ha estat i és objecte de reduccionismes diversos, des del mite fundacional contemporani creat per Fuster-i Sanchis Guarner-, a les banalitats blaveres o aquest últim i adolescent vídeo que circula per Youtube sobre «Qui som els valencians».

Evidentment, la qüestió catalana recent ha posat a escriure gairebé tothom al nostre país sobre aquestes temàtiques. D'aquesta producció que segueix en curs, em permetran recomanar-los tres títols de tres historiadors, ja que són aquests, malgrat tot, els que amb més rigor acostumen a acostar-se a aquests assumptes:

Catalunya, Espanya. Encuentros y desencuentros, de José Enrique Ruiz-Domènec. Reparteix crisi per a tots però sustenta una idea motriu, la que l'Estat espanyol no ha estat mai uniforme excepte en dos períodes, durant el califat de Còrdova i amb el franquisme, és a dir, dos règims construïts a sang i foc.

Història mínima de España , de Juan Pablo Fusi, en el qual se cita Ortega per subratllar-lo com el veritable creador del nacionalisme espanyol, inexistent fins aquell moment. Espanya seria una idea moderna i liberal segrestada finalment pel franquisme i que en l'actualitat viu òrfena.

I el recentíssim Dioses útiles, de José Álvarez Junco, un català que deixa clar que tota nació és una idea que es construeix, i que aprofundeix en l'extrema debilitat històrica de l'Estat espanyol.

Els tres assaigs comparteixen conclusions que resulten útils per encarar amb encert l'existència en aquest nostre país anomenat, de vegades ni això, Espanya. Una, que el projecte de crear un estat central, jacobí, fort no ha prosperat. Una altra, que la tendència dissolvent de l'estat central és constant i que els intents de coexistència entre les plurals nacions no han acabat gaire bé. Així que no és d'estranyar que com a país anem d'una cruïlla a una altra, tal qual en la que ara mateix sembla que ens trobem.

Hi ha, com tots vostès lectors saben bé, un procés de rebel·lió, a la democràtica sui generis, per part de Catalunya, així com altres nacionalismes, inclòs el valencià més o menys integrats que no apocalíptics com ho va ser fa uns anys una branca del basc -en regressió segons l'Euskobaròmetre-. I hi ha un desacord que a dia d'avui sembla irresoluble entre les forces polítiques centrals, amb un nou partit emergent que quasi reclama l'autodeterminació dels pobles hispànics a la carta. Sense oblidar-nos de la bronca competencial i financera entre l'Estat central i les autonomies, amb una part important dels representants polítics d'aquestes últimes clamant contra el ministeri d'Hisenda, al qual Brussel·les, d'altra banda, estreny perquè aturi la despesa perifèrica.

Dit tot això, sembla evident que estem davant d'un procés preconstituent, encara que no sapiguem quin, si federal o confederal, si recentralitzador, de llibertat associada o no sé de què. Així que em permeto proposar crear un estat d'estats paral·lels, en el qual cada instància construeixi les seves pròpies competències i se les pagui amb els seus impostos. Al cap i a la fi els ajuntaments pràcticament ja funcionen així. No hi ha museus nacionals convivint amb museus regionals i locals, i orquestres i teatres? Doncs que hi hagi també hospitals, col·legis i universitats estatals i/o autonòmiques, però amb responsabilitat fiscal. Que cada identitat es pagui la seva, i Déu en la de tots, com quan l'Imperi, abans de la nació.