Puigdemont i Mas

En aquest sentit, els primers cent dies de Puigdemont com a president ens deixen una veritat inqüestionable: Aquest president seria un gran tafur de pòquer i, en canvi, Mas sortiria de totes les partides plomat i dins d'un barril aguantat amb elàstics. Això no vol dir que un acabi essent millor o pitjor president que l'altre. Només vol dir que Puigdemont, desconec si per procedència o entrenament, o senzillament per la suma de les dues circumstàncies, és una persona que ha après a dominar amb fredor el geni i les emocions polítiques, per molt que dins seu porti milions de quilotons de plutoni independentista. En canvi, un Artur Mas passional i incontinent, com a mínim en els darrers anys, no ha sabut com evitar explosionar sistemàticament en públic.

Tot té una explicació, com a nouvingut a l'independentisme, Mas es va convertir en el cap del clan dels #tenimpressa, format fonamentalment per gent de la capital catalana o lliberals econòmics d'arreu del país. En general gent molt consentida i acostumada a tenir tot el que desitgen de forma ràpida amb atacs de rebequeria. En canvi Puigdemont és independentista de marbre i cisell. Fa quatre dècades que reté dins seu aquest anhel, sobretot en uns temps que ser-ho era cosa d'il·luminats. Probablement a Puigdemont no li ve d'una dècada més aconseguir l'objectiu. L'exalcalde de Girona ha après a mostrar el seu independentisme sense irritar (o com a mínim sense irritar tant com ho feia Mas).

Els escenaris vitals de Puigdemont i Mas són sideralment oposats: un ha crescut dins de l'elitista alta societat barcelonina i l'altre entre obradors amb farina i ous, ruralitat i exercint de periodista de províncies. Artur Mas proclamava sempre que podia el seu lema vital: «Cap fred, cor calent, puny ferm...». El de Puigdemont bé podria ser:?«Cap fred, cor fred i puny fred i amagat».