Els resultats de les eleccions del 20-D van posar de manifest alguns axiomes o proposicions indiscutibles. Un dels més reiterats era que cap partit polític podria governar sense el suport, directe o indirecte, d'altres grups. Un altre axioma confessat era que, si no s'aconseguia un acord de govern entre les diferents forces presents en el Congrés dels Diputats, s'haurien de convocar noves eleccions.

Des d'aquest punt de partida es va començar a parlar i escriure de la necessitat d'arribar a pactes en funció que: a) la prolongació d'un govern en funcions portaria a la paràlisi del país, generaria desconfiança entre els inversors i posaria en risc la minsa recuperació econòmica i b) la repetició de les eleccions, encara que les perspectives no fossin iguals per a tots els partits, ensenyaria les vergonyes d'uns líders polítics incapaços d'assolir cap tipus de consens.

Doncs bé, aquestes hipòtesis simplistes es van escampar com una epidèmia de pesta bubònica i van donar lloc a una sèrie de teoremes per part de les direccions del partits polítics que embolicaven la troca mentre es preparaven per a noves eleccions.

Examinem el teorema d'una «gran coalició» PP, PSOE i C's. L'argument esgrimit era que només la suma d'aquests diputats superen els dos terços a cada cambra, necessaris si es volia reformar la Constitució. Ara bé, cadascú dels components d'aquest tripartit defensava diferents canvis constitucionals, alguns d'ells contradictoris entre si. Tampoc s'explicava si el govern s'articularia entorn del PP amb suport extern del PSOE i C's o si Albert Rivera entraria a governar. Com que el PP exigia la subordinació del PSOE i aquest excloïa al PP en qualsevol pacte de govern, aleshores el teorema era lògicament impossible.

Un altre teorema, el del «pacte del canvi» entre el PSOE, Podem i C's amb concurrència d'altres grups polítics (independentistes catalans i nacionalistes bascos), tampoc possibilitava una entesa pel veto de Podem a C's i viceversa. En aquest supòsit, cal afegir una fal·làcia: l'anomenat «pacte a la valenciana» propugnat per Podem és una presa de pèl o un desideràtum.

En efecte, a València hi ha un govern del PSOE i Compromís amb el suport de Podem des de fora que sumen tots tres 55 dels 99 escons. En canvi, a Espanya, PSOE, Podem (amb Compromís, En Marea i En Comú Podem) i Izquierda Unida, sumen 161 dels 350 escons.

És a dir, sense el suport d'ERC i l'antiga Convergència (amb serrells) o el PNB, no s'assoleix la majoria de 176 vots. I amb l'afegit de que no seria un govern d'esquerres.

Per tant, hipòtesis i tesis dels dos teoremes eren inconsistents. I és que hi ha axiomes lògics que són simplement proposicions no demostrades.