Si no hi ha sorpresa de darrera hora -la proposta de Compromís no ha estat res més que una altra gesticulació electoral- el proper dimarts 3 de maig es dissoldran les Corts espanyoles i es convocaran les tretzenes eleccions d'ençà la restauració de la democràcia. Deixarem enrere una legislatura de tan sols tres mesos i mig, en què els diferents partits no han estat capaços de configurar un govern.

Fa temps que l'Estat espanyol es troba immers en una crisi política i institucional de primera magnitud que s'ha visualitzat en la incapacitat de configurar un govern amb el nou parlament sorgit del 20-D. Però també és cert que el 26 de juny és una segona oportunitat que no podran o no els deixaran desaprofitar. Passi el que passi, voti el que voti la gent, un dels dos grans partits espanyols haurà de cedir i deixar que governi l'altre. O bé Rajoy o bé Sánchez, hauran de retirar-se. Fins i tot, no descartaria que ho fessin tots dos alhora. Però estic convençut que al setembre hi haurà govern. Les institucions europees no permetran una tercera oportunitat. I el bipartidisme haurà de cedir i entendre's.

El que és interessant, però, és com aquestes noves eleccions poden afectar la política catalana. No només perquè per a Cata?lunya és important saber qui acaba gover?nant a l'Estat, ni per la incidència que pot tenir en aquesta legislatura de divuit mesos i en el Procés sobiranista en què estem immer?sos, sinó sobretot perquè aquesta no?va confrontació electoral ens mostrarà clarament com està configurant-se el mapa polític català. Un ma?pa que fa temps que s'està definint i que de ben segur s'haurà mogut aquests darrers tres mesos i mig. Un ma?pa que s'està dibuixant des del darrer tripartit i que configurarà la política catalana de les properes dècades.

En aquest nou mapa hi ha diversos fronts oberts i unes eleccions el 26 de juny ens mostraran quin és l'estat general i el de cada un d'aquests fronts.

Processisme versus comuns. En l'atzucac en el que es troba la política catalana hi ha dues propostes a l'entorn del dret a decidir que s'alternen les victòries electorals en fun?ció de l'elecció. Una, la de l'independen?tis?me que ha liderat el procés i que opta per des del govern de la Generalitat desenvolupar les estructures d'estat i fer un salt d'aquí a tretze mesos i l'altre, que opta per una consulta amb el suport dels partits germans espanyols com a solució a la qüestió catalana. Dues opcions diferents, amb objectius diferents, però que es disputen la majoria social catalana que opta pel dret a decidir com a solució a l'atzucac actual.

La batalla sobiranista. En paral·lel al procés sobiranista, s'està produint una batalla soterrada en el si de l'independentisme per veure qui lidera i representa millor políticament aquest moviment. És una confron?tació que ve de lluny i aquestes eleccions evidenciaran si l'equilibri de forces que hi havia dins l'independentisme -excepte la CUP- abans del 27-S i que Junts pel Sí no va deixar veure, es manté o bé s'ha capgirat. Aquest fet no és menor, ja que en paral·lel al Procés hi ha una veritable batalla soterrada per veure qui lidera aquest nou independentisme transversal que representa una bona part de la societat catalana.

L'hegemonia de l'esquerra. A Catalunya, l'esquerra sempre ha tingut un paper important depenent del tipus d'elecció. El municipalisme, la política espanyola i sovint, les eleccions al Parlament, han passat per l'esquerra. El que s'està produint d'un temps ençà és una batalla per veure quin partit esdevé l'esquerra hegemònica a Catalunya. El paper que històricament havien fet el PSUC i el PSC, avui dia té nous pretendents: els comuns, ERC, la CUP. Una situació que no és aliena a la dialèctica actual de vella/nova política. Encara no hi ha un guanyador clar en aquesta lluita però aquestes properes eleccions ens poden mostrar si algun partit es comença a imposar a sobre la resta a l'hora de representar l'esquerra catalana.

La bandera de l'unionisme. Tal com vam veure a les passades eleccions de setembre, sembla que la nova política està guanyant la vella en el si de l'unionisme català. Ara tindrem l'oportunitat de veure si allò va ser flor d'un dia i el PP recupera el seu espai com a principal partit defensor de la unitat d'Espanya o si, per contra, Ciutadans revalida el paper que li va donar el 27 de setembre. No és un espai polític menor, si bé mai serà hegemònic a casa nostra.

En definitiva, aquestes properes eleccions seran importants per a la política catalana però sobretot ho seran per als partits polítics catalans, ja que podrem veure com es van resolent les diferents confrontacions que he esmentat. I depenent de com s'acabin resolent, veurem quins partits lideraran la política catalana els propers anys, quin eix s'acaba imposant i quina direcció agafarà el procés en els propers mesos. Totes elles, qüestions gens menors.