La política espanyola viu immersa en una ficció perillosa. El problema d'aquests relats és que assistim impotents a una representació teatral plena de mentides i d'enganyosos esquers. Serien les sirenes que aguaiten amb el seu cant, com un parany, el retorn d'Ulisses a L'odissea. Sota una mascarada d'aparents veritats, la política s'ha convertit en un forat negre que engoleix a tota velocitat el prestigi de les institucions i la credibilitat dels partits. Però cal distingir entre el poder immediat dels governs i les tendències de fons que operen amb independència del control governamental.
Rajoy s'ha mantingut fidel al seu estil, mentre al seu voltant els galions del seu partit es van enfonsant. Rajoy sap que, en la situació actual, el mer fet de resistir garanteix una millor posició d'atac que el nerviosisme de la hiperactivitat. També sap que, després d'una segona ronda, el seu aïllament a l'hora de negociar pactes no pot anar a pitjor. Al seu favor juga la debilitat del candidat socialista, exposat al foc amic des del primer minut i incapaç d'aconseguir acords estables amb la nova esquerra. En certa manera, és lògic que hagi estat així. L'única possibilitat de govern per al PSOE passava per una gran coalició i no per un pacte antinatura entre Ciutadans i Podem. Iglesias, en canvi, anhela l'opció d'un sorpasso que resultaria devastador per als socialistes. Dubto molt que ho aconsegueixi, encara que no hem d'oblidar que, mentre el PSOE només aspira a governar el país, Podem busca reinventar el llenguatge polític a Espanya i obtenir l'hegemonia cultural a l'esquerra. Els plans són diferents: el PSOE es mou en el camp de la democràcia clàssica; Podem, no. El PSOE vol arribar al govern del país; Podem, superar el marc constitucional i reemplaçar les institucions. Finalment queda, com a quart actor destacat, el partit d'Albert Rivera, que utilitzarà el relat centrista d'haver aconseguit frenar el pacte del PSOE amb l'esquerra radical i les seves confluències nacionalistes, així com la seva disposició a formar una gran coalició. Encara és aviat per saber com li ho agrairan els seus electors de l'ala centredreta.
Per descomptat, a Espanya i a Europa hi ha en joc molt més que l'elecció d'uns quants governs. La pregunta crucial que ens apressa és una altra i afecta el model de democràcia: seguim preferint un règim constitucional, ancorat en el vot popular, la representació parlamentària i el paper modulador de lleis o, per contra, ens dirigim cap a una democràcia de caràcter plebiscitari que menysprea el valor de l'estabilitat? Podran les desprestigiades institucions liberals resistir l'embat de la retòrica populista o, per contra, ens enfrontem a un escenari radicalment nou que s'alimenta de ficcions utòpiques? En el primer cas, les institucions i la flexibilitat del marc liberal haurien de ser suficients per acabar neutralitzant les amenaces de la nova política. En el segon, aquest marc seria superat, el que ens conduiria a una dialèctica maniquea que divideix la ciutadania en bons i dolents, en amics i enemics.
Entre els elements més perillosos d'aquests últims anys es troba l'ús, per part d'alguns partits polítics, dels sentiments d'odi i por. D'una banda, la por de l'statu quo a realitzar qualsevol reforma que pugui retallar mínimament el seu enfilall de privilegis. De l'altra, la ràbia i el ressentiment utilitzats com a eina per sosca?var la confiança social. Una casa dividida no pot perdurar, va afirmar Abraham Lincoln el 1858. Una societat dividida constitueix el principal risc que corre qualsevol democràcia. I és el que, des de la responsabilitat, cal evitar costi el que costi.
