Cartes

a Figueres

Àlex Almarza Morcillo. FIGUERES.

Encara que sàpiga del cert que moltes vegades les decisions polítiques que com a ciutadans ens afecten són preses de manera unilateral fora de les vies que podríem considerar normals (perquè per algun motiu existeixen grups de pressió, influències i interessos personals), no deixa de fer-me certa gràcia que es reclami com a prioritari l'ús d'un edifici adquirit amb els diners de tots (l'edifici Nouvilas), per a un projecte lucratiu com és el Museu del Circ.

No entenc de quina manera beneficiarà la ciutat (més enllà que els comerciants puguin aprofitar el flux de visitants per vendre més pots de colònia, calces o gelats), quan Figueres ha perdut la partida per no saber quin tipus de ciutat vol ser de gran (encara que sembla haver escollit ser un simple centre comercial de botigues sense més pretensió que arribar a les 8 del vespre, moment en què s'acaba l'horari comercial i la vida al centre). Ja no queda pretensió ni interès per part de ningú de ser més que un simple aparador, fora de tota influència emprenedora, tecnològica, cultural o simplement pionera en algun dels àmbits del que un dia va ser.

Sincerament, preferia veure l'edifici apuntat com a objectiu del futur Museu del Circ per la pressió d'un individu amb ganes de protagonisme i de l'Associació de Comerciants convertit en quelcom profitós (com un viver d'empreses, una escola d'art, teatre o circ, un conservatori, unes aules d'universitat o un hotel d'entitats, punts que sí beneficiarien a tothom i a la mateixa ciutat), abans que ser una pista de pallassos mediocres; però clar, recordem que les decisions que ens afecten normalment queden fora de la nostra influència.

Millor que parli el poble

Pedro J. Piqueras Ibáñez. GIRONA.

No val la pena plorar per la llet vessada, i menys ara que va tan barata, ara es tracta d'anar a les urnes amb la consciència clara de com s'han mogut els diversos actors i de quins són els béns i valors a custodiar prioritàriament. Els partits seran més o menys capaços de negociar, però la representació que arribi al Parlament depèn, únicament i exclusivament, de la societat espanyola.

Un mandat clar és l'única sortida per constituir un Govern estable, sigui o no de coalició. I perquè això passi, els partits tenen el deure de dir la veritat a la societat, d'arriscar-se a mostrar quina política necessita Espanya en aquest moments per tirar endavant en un difícil context nacional i internacional. Millor que parli el poble, que no es facin tripijocs estrambòtics entre certs partits.

Puigdemont,

aïllat a Europa

Andreu Moreno. GIRONA.

El viatge de Puigdemont a Brussel·les ha deixat clar que el secessionisme català està aïllat a Europa. Resulta curiós: aquells que es passen tot el dia presumint del molt europeus que són, només tenen d'aliats a Europa que els rebin als ultra antiimmigració de Flandes i els no menys ultra de la Lliga Nord d'Itàlia. Quines companyies per al «procés cívic i festiu». A més a més les autoritats europees han deixat en evidència ?Puigdemont. Els líders europeus com ?Juncker o Schulz li havien negat una reunió i el president havia dissimulat les negatives dient que no havia sol·licitat cap cita. Una mentida ben poc honorable, la del president. Josep Tarradellas, un polític català d'alçada, ja va dir que «en política es pot fer de tot menys el ridícul». Puigdemont ho hauria de saber.

El sofriment

és un misteri?

Paquita Xarles Arnau. Girona.

Llegint i meditant l'escrit del nostre bisbe al full parroquial del diumenge 10 d'abril m'ha ajudat a reflexionar sobre el sofriment del nostre món. Hi ha gent que pateix molt, per mi el sofriment és un misteri que no puc entendre, però crec que amb l'Evangeli a la mà podem fer quelcom. La pregària ens pot ser un consol i una força. Potser hem abandonat massa les pràctiques religioses i els valors humans, ens refiem de les nostres pròpies forces que sovint no arriben gaire lluny, no podem amb les guerres ni amb la fam ni amb les persones maltractades. Penso que el món hauria de fer un gir de 180 graus, com es diu vulgarment.

Sovint parlem d'amor, d'ajudar els altres, però què volem dir? Ho sabem? Pensem-ho. A vegades fa la sensació que només estimem els diners i el benestar. I no solament tenim pobresa material, hi ha la soledat, persones grans, malalts, joves addictes a la droga, famílies dividides. Els diners estan mal repartits, mentre uns no saben com arribar a final de mes uns altres els porten a paradisos fiscals i pot ser creuen que quan morin els passarà al paradís etern. Senyor perdoneu-nos a tots.