El nerviosisme ha calat en els partits tradicionals davant l'anunci de l'acord Podem/IU. És fàcil entendre-ho. Ells també saben que travessem una crisi política profunda. No obstant això, s'han mostrat incapaços de respondre als reptes de canvi que reclama la part més conscient de la ciutadania espanyola. Ara es pregunten si no hauran perdut la seva última ocasió de merèixer la confiança majoritària de l'electorat. No hem d'oblidar que el fracàs que no hi hagi govern es deu al fet que es tractava de configurar un executiu capaç d'impulsar reformes profundes. En aquest sentit, tot ha consistit en una cosa: evitar que Podem fos una part decisiva en executar aquestes reformes ineludibles. Això era el que es jugava tant en l'oferta del PSOE com del PP; en termes de Gramsci: avançarem cap a una reforma passiva. Acceptarem algunes propostes de Podem, però les gestionarem nosaltres.

Aquesta lògica no va ser raonable. Per això el PSOE és el partit més perjudicat davant la situació. Ha jugat a impulsar les reformes només amb C's, deixant a Podem com un suport extern i passiu a canvi de desallotjar el PP de la posició de lideratge. Això era massa continuista, ja que en realitat atorgava al PSOE una hegemonia que ja no té. Per descomptat, tampoc el PP té motius per a l'eufòria, per molt que s'hagi verificat la seva hipòtesi que no hi hauria acord sense ell. Aquesta hipòtesi era fàcil de verificar des del moment en què Rajoy formava part del mateix arcà d'aquests quatre mesos: impedir que Podem fregués el poder. Aconseguir un acord des del PSOE amb aquesta condició era pintar un cercle quadrat. Rajoy es va limitar a dir que això era un embolic i a esperar. No obstant això, el PP veu que el seu líder segueix baixant en l'opinió de la ciutadania. I és lògic. La seva estratègia ha consistit a convèncer els espanyols que la corrupció és una cosa normal al sistema polític i que no és un criteri per retirar la confiança a ningú. Amb això no ha fet un gest per regenerar-se. Ancorat en la seva política que el guanyador de les eleccions és qui té més diputats, no s'ha mogut d'aquí en tot aquest temps. Ha utilitzat aquesta teoria, que no té cap suport legal en un règim parlamentari, com una mena de xantatge. O Rajoy és president, o ningú. Així que les dues forces tradicionals, ambdues obedients a la lògica del sistema, no han trobat la manera de reformar el sistema polític espanyol. És evident que en les noves eleccions seguiran sense trobar-la.

Els tres partits que estaven per l'exclusió de Podem perceben que el sòl cedeix sota els seus peus i que un moviment en fals pot portar-los al desastre. Però com que l'evidència suprema és la necessitat de reformes, i donada la seva incapacitat d'emprendre'n, tampoc poden aspirar a millorar posicions electorals. En realitat, mirant bé, l'únic partit que pot créixer de veritat és Podem. La resta és intercanviable. Podem ha aconseguit transmetre a la ciutadania alguna cosa decisiva: ningú reformarà res sense el seu concurs, perquè en el fons cap té la iniciativa real de les reformes. Tots van a remolc del que ells van demandar. Com que aquestes reformes no brollen de l'ideari del PP o del PSOE, aquests no poden emprendre-les sense sentir-se en la cresta d'una onada que no controlen. Això és el que s'ha vist en aquest afany de transferir culpabilitats, una cosa que aspira a amagar la lògica política real que regeix la situació. L'única cosa no creïble és que Podem no vulgui canviar les coses. En realitat, se li dóna la culpa de no haver-se reduït a la impotència, lliurant al PSOE el ius reformandi a canvi de res, una cosa poc creïble, mentre a l'altra banda hi havia un PP que es regia per la llei del mínim esforç en tot.

En aquestes condicions, l'acord de Podem amb IU és un desafiament al sistema de representació política. L'acord aspira a neutralitzar la influència de la Llei d'Hondt sense canviar-la. La quantitat d'escons que dependrà d'uns pocs centenars de vots serà molt elevada. La presència monopolística dels partits antics en determinades províncies es trencarà. En suma, si en les eleccions del 20-D el bipartidisme va rebre una cornada a la cama -que li impedeix progressar- en les del 26-J, amb aquest acord, pot rebre una cornada al pit.

És bastant possible que les pròximes eleccions iniciïn un procés irreversible. Potser d'elles n'emergeixi una majoria del PP reforçada pels vots que recuperi de C's. És fins i tot possible que el PP pugui governar amb C's i amb l'abstenció d'un PSOE trencat per la meitat. Però seran letals per a l'actual sistema de representació. La capacitat de reformes d'un govern liderat pel PP serà mínima i la complicitat per res dels altres dos partits amenaçarà el seu futur. Sens dubte, de tot això n'emergirà un missatge inapel·lable: únicament un govern liderat per Podem significarà un canvi real. Si algú assumeix com a projecte únic per a Espanya que Podem no entri en cap govern, ha d'anar traient-se aquesta idea del cap. Això es pot aturar uns anys, però no sempre. L'única cosa que han de triar és el grau de poder que volen donar-li a Podem. Si s'hagués fet un govern el 20-D, la proporció seria menor. Si no volen entrar en un govern amb Podem després del 26-J, el pagaran encara més car. Tot això no conduirà sinó a un fet: quan sigui inevitable que Podem governi, llavors serà hegemònic.

Sento no estar d'acord amb Fernando Vallespín, un observador agut i ponderat. Aquest procés no significarà una polarització del mapa polític espanyol. Significarà la verificació de l'òptica transversal de Podem. Polarització és el que hi va haver amb el bipartidisme. Ara serà d'una altra manera. Crec que Vallespín interpreta el pacte de Podem/IU com una radicalització cap a l'esquerra. Aquest discurs el va esgrimir Rafael Hernando en dir que Podem torna a l'esquerra comunista de tota la vida. Aquest argument no funciona. Ara per ara, Garzón és el líder més transversal del panorama polític espanyol, més que Iglesias. Garzón no ve a radicalitzar Podem. Al contrari, ve a reforçar l'argument de la seva transversalitat. I això és així perquè ningú pensa en integrar en Podem al PC i la seva vella guàrdia, sinó només en garantir la justícia d'una representació política decidida a fer reformes en aquest país.

De totes les dades de l'última enquesta del CIS crec que la més cridanera és la que distribueix els votants per estrats socials. El 50% dels aturats vota entre el PSOE i Podem. Només el 28 al PP i C's. El mateix succeeix entre els obrers no qualificats i els qualificats. Però hi ha tants empresaris, executius i alts funcionaris que confien en el PP com en Podem i que han abandonat pràcticament al PSOE, igual que han fet els administratius. Per descomptat, la majoria dels joves confia en Podem. Això no és bipolarització. Estem davant d'una clara transversalitat dels morats. No és veritat que els que confien en Podem apostin per una radicalització. Garzón no canviarà això. Només hi ha dos estrats de població on Podem és clarament minoritari: treballadors domèstics i pensionistes. Seria el súmmum de la parcialitat i de la injustícia que el criteri de radicalitat i polaritat de la societat espanyola el fixessin aquests dos estrats. La qüestió no està en la radicalització o la polarització. Està en saber qui concentra la confiança de la major part d'una societat que no pot ser burlada per més temps en la seva exigència de reformar les institucions públiques per posar-les de veritat al servei de la ciutadania.