Del 3 al 19 de juliol de 1929 se celebrà la X sessió plenària del Comitè Executiu de la III Internacional Comunista. Sota la batuta de Stalin, s'aprovà l'informe de Manuilski i Kusinen que dictaminà: «Els objectius dels feixistes i dels socialdemòcrates són idèntics; la diferència es troba en les consignes i parcialment en els mètodes». S'havia de denunciar i combatre els partits socialdemòcrates, batejats com a socialfeixistes. A Alemanya, aquesta política sectària va frustrar l'aliança entre socialistes i comunistes per evitar l'ascens de Hitler al poder.

El 21 de juny de 1976, el partit Comunista Italià aconsegueix el 34,4% dels vots a les eleccions generals i és a prop de superar (el famós sorpasso) la Democràcia Cristiana. Però l'objectiu no era governar en solitari, sinó construir una gran coalició entre comunistes, democratacristians i socialistes. Pel líder comunista Enrico Berlinguer era fer realitat l'anomenat compromís històric. El PCI, però, mai va superar la Democràcia Cristiana.

El 19 de novembre de 1994, Julio Anguita, coordinador General d'Izquierda Unida, en el discurs a la IV Assemblea Regional d'IU-Madrid va definir una variant d'aquella fórmula que consistia a sobrepassar el PSOE per aconseguir l'hegemonia de l'esquerra. En els anys següents va desenvolupar la «teoria de les dues riberes»: PP i PSOE es trobaven a la riba dreta, amb el neoliberalisme, i IU a la riba esquerra, amb els treballadors. I defensava que qualsevol acord amb el PSOE havia de ser programàtic (el conegut lema de «programa, programa, programa»).

L'obsessió de Julio Anguita per desestabilitzar els governs de Felipe González responia a la concepció estalinista sobre la socialdemocràcia: IU havia d'heretar els vots d'un PSOE traïdor a la classe obrera. Però la «pinça» del PP i IU, més enllà d'un flirteig, va resultar un fracàs: a les eleccions generals de 1996, IU va passar de 18 a 21 escons, el PSOE de 159 a 141 i el PP de 141 a 156, de manera que va guanyar les eleccions. De sorpasso, doncs, res de res. Ajudar la dreta, sí!

I, retirat de la primera línia, va fundar el «Frente Cívico. Somos Mayoría», un nom petulant per a un projecte interclassista que reclama la unitat de l'esquerra «de veritat» (sense el PSOE, naturalment).

El «califa roig», com se'l coneixia, va aparèixer en un míting el 13 de maig a Còrdova per beneir la coalició Podem-IU a les eleccions del 26 de juny. I novament es planteja superar al PSOE en vots i escons amb una aliança que es basa en un programa de ?mínims, un menyspreu per com conf?eccionar les llistes electorals i en la dissolució d'IU en un maremàgnum populista. Tot s'hi val?

Ara bé, les urnes decidiran si aquest pacte de conveniència suma, resta, multiplica o divideix.