Potser perquè el tràfec diari no et deixa parar-t'hi a pensar, o potser perquè et refies que el salt a la maduresa t'ha fet immune, arribes a creure que les teves pors infantils han desaparegut. En alguns moments, també perquè t'has erigit en portaveu d'explicacions racionals per al teu fill, actues com si fossis l'últim bastió davant qualsevol ambigüitat de les aparences, davant qualsevol soroll d'origen incert, i creus allunyar-te d'aquell nen espantadís que havies estat per ser el garant de la tranquil·litat domèstica. Però no és del tot cert que les teves pors ja no hi siguin, és simplement que tens més eines per sufocar-les en el teu imaginari, de controlar els seus incalculables efectes.
La prova més irrefutable que encara hi són és que, encara avui, trobar-te en un passadís llarg i fosc, o advertir la mirada fixa d'una presència enmig de la multitud, t'evoca aquell nen i la seva constant recerca d'una manera menys angoixant de percebre la realitat. De fet, acabes adonant-te que gran part del teu trànsit a la maduresa consisteix a acceptar que els teus monstres infantils, aquells que vivien rere la porta d'unes golfes o rere el rostre d'éssers inquietants de la quotidianitat, han transmutat adquirint el do de la subtilesa. Els veus, per exemple, en notícies d'abusos a escoles, en les víctimes devastades de conflictes internacionals, en la consciència permanent que aquest confort en quèe vius és en realitat el fràgil refugi de les teves pors més arrelades. Però vius amb el monstre, que potser ha estat derrotat del seu intent de controlar-te els hàbits, però continua ben viu com a recordatori de les teves febleses. El monstre, al final, l'hem de mirar de cara, perquè s'assembla molt a nosaltres i és l'únic que ens ajuda a combatre aquests placebos que ens capbussen en la indolència.
Per això faríem bé de deixar de parlar de «monstres» com el resum d'allò que ens queda lluny: acceptar la seva proximitat és el pas fonamental perquè, com a societat, comencem a combatre'ls amb les armes adequades.
