Fa uns dies, l'Institut Nacional d'Estadística publicava una enquesta que permet saber, amb certes garanties, com és l'evolució de la renda dels espanyols: la de Condicions de Vida. A part de constatar que som lluny de recuperar els nivells de l'inici de la crisi, el 2008 (en aquell moment, els ingressos mitjans per llar eren de 30.000 euros mentre que, a finals de 2014, tot just superaven els 26.000), també es constata una cosa del que solen parlar poc els antics grans partits: el desigual repartiment generacional en els costos del descens del nivell de vida.
Així, mentre els menors de 16 anys amb risc de pobresa suposen prop del 30% del total (encara que amb millora, respecte a 2013), els jubilats que es troben en aquesta situació tot just són el 12%. El que ens porta a una altra qüestió que han començat a tractar els partits en campanya (encara que de reüll): la sostenibilitat del sistema de pensions tenint en compte que, durant els últims anys, han anat ingressant pensionistes que perceben remuneracions cada vegada més altes (i que, a més, arriben en millors condicions de salut que els seus homòlegs de fa 20 o 30 anys... pel que caldrà pagar aquesta renda durant més temps). Quedem-nos amb una dada: si fa 10 anys només hi havia 100.000 jubilats que cobraven més de 2.000 euros mensuals, la xifra actual és de 850.000! i creixent. Pel que sorgeix una pregunta: tindran a veure, totes aquestes dades, amb el fet que els vells partits (PP i PSOE) rebin la major part dels seus vots de ciutadans majors de 60 anys i que, curiosament, l'emergent líder amb cueta aconsegueixi la major part dels seus sufragis entre els menors de 45? Segur que es pot intuir la resposta.
