Fa uns anys, quan el món capitalista s'enfonsava, quan l'onada de fracassos de l'especulació als Estats Units arrossegava Europa i l'Estat Espanyol cap a un forat negre econòmic, va sorgir una nova espècie d'especuladors: els economistes. Abans, amb prou feines se'ls tenia en compte, eren una subespècie de rosega-estadístiques. A partir d'un moment, van començar a ser els nous gurus-indispensables. La subespècie es va convertir en un bé necessari i, de cop al bot, van començar a sortir en tertúlies, canals de televisió i antenes de ràdio com els salvadors. Gent amb criteri. Se'ls va fer cas fins al punt que, a hores d'ara, estan instal·lats, falcats, en la quotidianitat. Xerren i xerren i defensen diverses branques del capitalisme en el sentit que l'economia només l'entenen ells -la gent som víctimes del sistema. I sorgeixen diferents maneres d'entendre el caos i la fallida lliberal dels darrers temps. Leopodo Abadía, gràcies a l'instint d'Andreu Buenafuente, es va situar a dalt de tot i, llavors, l'ancià venerable del sentit comú, es va veure capaç de dir què ha de fer la gent normal i corrent: comprar els seus llibres. Economia i felicitat, un mestre del bavarder. Som burros de solemnitat, és el primer «economista» que va fer de coach, després, veient la caiguda lliure del capitalisme, cada mitjà de comunicació va buscar el seu economista de capçalera, Josef Ajram amb en Cuní-pijo tatuat-, el super i sever Santiago Niño Becerra; l'aconductat a la Sexta José Carlos Díez, Luís Garicano de Ciutadans, Gay de Lièbana i també, pels independentistes, el refinat Sala i Martín, i arreu l'imponderable, que tant li fot un «barrido com un fregado», l'ínclit Gonzalo Bernardos.
Representa que la nova classe social no té ideologia, que analitzen el món des de la còmoda talaia de l'objectivitat dels números. Hi ha algun econo?mista a la CUP? No venen fum, cobren per mastegar conceptes resclosits i quan s'atreveixen fan d'augurs-bruixots. De tant en tant, hi ha qui busca un catedràtic dels que no tenen ànsia ni ganes de llepar micro als mitjans de comunicació fins al dia del judici final. És igual, la safata està servida amb la matèria primera de la confusió.
I què xerren? Què analitzen? Cadascun defensa números, tots, un cop entrats a la fama xerren pels descosits. Creuen en els postulats bàsics de la borsa -la llei de Déu-; joc de miralls en el qual la majoria de la població no hi juga sinó que la pateix. És un casino a fora muralla. Parlen dels pobres com un fet «natural», apuntant la idea de que qui és pobre és per culpa seva i gairebé tots admiren el «seny» dels Estats Units, un país que té clar que qui és pobre és per culpa seva, una llàstima, però, l'estat no s'ha de gastar ni un duro/euro amb qui ha fracassat. Els pobres són la conseqüència del progrés -escòria que s'ha de suportar-, danys col·laterals. Defensen que cadascú s'espavili i si no se'n surt, ni l'Estat ni cap administració no l'ha d'ajudar, això seria socialisme, comunisme o terrorisme. El diable capitalista no descansa i té més d'un Sant Gabriel. Defensen la idea que cada societat ha d'assumir la seva quota d'excluits socials -bosses de misèria-. No hi ha terme mig.
I tots parlen de Veneçuela, un país empobrit i ningú ja no parla de Cuba, abans les discussions sobre la vida, la mort i la llibertat d'expressió eren absolutament enceses respecte de Cuba. Ara, quan falten pocs dies perquè l'illa sigui subsumida pel capitalisme alliberador, a ningú no l'interessa. Cuba és i serà un territori verge en el qual especular, es tracta d'arribar-hi ràpid -el ministre Margallo es reuneix amb Castro- i, no cal adormir-se, s'ha de ser dels primers a fixar-hi les urpes. Tot farà pujar la borsa.
Mentrestant, els economistes mediàtics, un cop fixats en l'imaginari ens continuaran dient que som burros, burros per no invertir en un mercat nou, burros per haver cregut en els bancs i, sobretot burros per formar part de la «massa» i no tenir capacitat, com ells, d'entendre la societat en la qual vivim. I així fins a un loop del qual no hi ha tornada.
