Abans-d'ahir van arribar a casa mig per casualitat unes ulleres de realitat virtual. No us imagineu un aparell electrònic supersònic: són unes Google Cardboard (per als qui no les coneixeu, una mena de petita caixa de cartró). Amb les instruccions al davant vas plegant el cartró, col·loques dos vidres als dos petits foradets, dos imants que faran de botó en un lateral, el mòbil en una petita ranura al davant de tot i ja ho tens. Les Google Cardboard, que semblen de fireta -com si les hagués construït un nen carregat d'imaginació per fer veure que té unes ulleres de realitat virtual- valen uns dos euros però en realitat no en donaries ni un cèntim: quan tens allò muntat al davant penses que sembla mentida que Google hagi pogut fer una cosa així.
Però va, provem-les, no?, ja que les tenim aquí? Va, sí. Com va, això? Ens hem de baixar una aplicació. Mira. Aquesta. Així. Ja està. Val, me les poso jo. Ahà. Veure una persona adulta i madura dreta al mig d'una habitació amb un tros de cartró enganxat al cap ja fa gràcia, però quan comença a dir uala, uau, hòstia puta, mira mira mira!, ooooh, ua, oh! la cosa es torna sorprenent. I llavors veus com comença a mirar cap als costats i cap a sota seu i cap amunt i com comença a fer voltes i està a punt d'estam?par-se contra una paret -l'has de frenar- i comença a dir què cony és això?, hòstia, estic a l'espai! Mira! La terra! Aquí! Ua! Llavors t'agafa un riure descontrolat i quan se sobresalta perquè ha vist vés a saber què et cauen les llàgrimes i saps que ho has de provar, perquè aquesta persona que tens al davant al·lucinant mandarines és realment una persona molt adulta i molt madura i ara està dient hòstia, hòstia, hòstia, la puta mentre mira de molt a prop mig ajupit un punt entre els seus peus on tu només veus un rajola una mica esquerdada.
Sí, immediatament les vaig provar, i -Google, perdoneu-me per haver dubtat de vosaltres- jo també vaig al·lucinar. És realitat virtual pura i dura. Espectacular. Sembla mentida com una caixa de car?tró de dos euros et pot portar tan lluny, perquè realment et porta molt lluny. Perquè quan te les poses estàs a l'espai. O volant per sobre el mar. I la balena de dos metres que tot de cop surt de l'aigua t'impressiona tant com si la veiessis en directe. Després vam provar una aplicació de por i només puc dir que no és apta per a tots els públics. Perquè si ja m'havia fet riure veure una persona molt adulta i molt madura dient hòstia puta estic a l'espai, veure-la acollonida al mig del menjador dient coño, qué miedo, ja va ser espectacular.
Encara que no sigueu amants de les tecnologies -jo no ho sóc gens- proveu-les, val la pena, de veritat. És tota una experiència. A més a més, a part del pur entreteniment, estan sortint aplicacions interessants, com ara una teràpia psicolò?gica per superar fòbies -exposar-se al factor que et fa por, encara que sigui virtualment, ajuda una mica a perdre-la- i estic segura que en sortiran moltes més. Ara, no us enganxeu, perquè sospito que poden ser altament addictives!
