En un preciós sarcòfag romà provinent d'Empúries, guardat a Sant Pere de Galligants, que he descobert gràcies a una fotografia del dermatòleg Xavier Serra, s'observa uns nens divertits trepitjant raïms en un cup. Hi ha tanta tendresa i alegria en el relleu que entren ganes de ficar-se allà dins. El cup era un recipient d'obra i amb el pas del temps fou reemplaçat per estris de fusta, com la semal. En pobles vinyaters del Penedès encara s'escolta el mot "cup" aplicat a cubells que s'usen en la verema. He vist la fotografia gràcies a la Dolors Vilamitjana, que gestiona amb exquisit talent el grup "Girona ens emociona" en el Facebook.

El mot cup té una històrica relació amb el vi perquè també designa un edifici separat de la casa, on s'elabora el vi. No sé si la CUP coneix la història del nom que defineix la seva formació. No pretenc de cap manera, Déu me'n guard! associar la CUP amb el vi; he volgut només compartir la magnífica imatge del sarcòfag que marca el canvi estacional o la relació del finat amb el negoci del vi o el seu testament petri evidenciant a la posteritat quin era el plaer que més satisfacció li va donar en vida.

Ara sí que m'hi poso: ara em poso a parlar de la CUP i dels aldarulls de Gràcia, en els quals han participat professionals agitadors vinguts de fora i no se sap gaire bé amb quina intenció, ni al servei de qui actuen.

El moviment ocupa va aparèixer a Barcelona cap als anys 1990, en un període de prosperitat econòmica, d'ocupació laboral i sense que cap crisi s'albirés a l'horitzó. Govern socialista a Madrid i a Barcelona. Europa rutllava com un tren i Alemanya n'era la locomotora. En aquella dècada l'ocupació d'espais privats, no sols afectava les perifèries i àmbits rurals, sinó i sobretot zones urbanes de classes mitjanes, com Gràcia. Els joves pertanyien al sector benestant, els pares adinerats interpretaven que l'adolescència és una malaltia que es cura amb el pas del temps i acabaria triomfant el seny, després d'expulsar dels cors la rauxa. Perquè és inherent al catalanet que ve al món un temps per la rauxa i un temps pel seny, pocs saben equilibrar les dues forces contraposades.

La joventut a la segona meitat del segle XX era una categoria en certa manera privilegia?da, no eren adults i això els permetia tota me??na de vel·leïtats; s'havia endarrerit l'entrada dels joves a la comunitat adulta laboral gràcies a dos factors: l'obligació d'escolaritzar els nens fins als 14 o 16 anys, la prohibició que treballessin, i les famílies amb recursos crema?tístics podien permetre's que els fills anessin a la universitat i que no penquessin fins acabada la carrera. Abans la joventut no existia com un període vital, sinó que es passava directament de la infància a la vida del treball dels grans i només un petit espai, com un petit oasi temporal, permetia als nois desbarrar i esbojarrar-se. La mare que era sàvia més que llesta em deia: "Cada moment de la vida té agreujants i atenuants, el jove per ser intensament jove se li poden perdonar els deliris i gamberrades, per això cal que t'aprofitis ara que ets adolescent per fer el ximple, perquè si ho endarrereixes et prendran per gandul o per boig. Desconfia del jove, vell prematur i desconfia del vell, cursí".

Cal recordar que en aquella dècada del 90 el fill de l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, era un ocupa, com altres universitaris pertanyia a famílies de pares de professions liberals que educaren la prole amb consignes del Maig francès del 68 i que s'embadalien quan el sol es ponia, escoltant Joan Baez i Bob Dylan. En aquell temps culminar el complex d'Èdip era fer-se ocupa i així es "matava" el pare, un pare hippy en l'oci, no en el negoci, que bavejava presentant els fills rebecs, descreguts i antisistema.

Els recents aldarulls en el barri de Gràcia de Barcelona han servit de nou per evidenciar com se les gasta la CUP; diputats d'aquesta formació van participar dels disturbis que van cremar contenidors i motos, estomacar mossos d'esquadra, trencar els vidres dels aparadors. Innegablement la CUP ha donat suport a la violència d'uns ocupes que durant anys han residit en un espai pagat per l'ajuntament d'en Trias. Quan l'ocupació d'una propietat és aliena, sembla que no té la mateixa gravetat de si és nostre o de persones estimades. Perquè és evident que les coses agafen un altre valor si ens toquen a nosaltres o només al veí i si és un veí ?malagradós (com ho són els bancs per molta part de la població) doncs que s'espavili.

Indiscutiblement la CUP ideològicament s'embrolla en alguns temes, en canvi en les assemblees de 5.000 militants i simpatitzants, són capaços d'empatar en una votació. Sí que s'embolica la CUP respecte a la noció de la propietat privada i crec que ho haurien de debatre en una animada assemblea i sotmetre a votació, res sorprenent si es produís en aquest tema un empat que graciosament podrien, tal com van fer, afirmar que és un empat tècnic, com si existís un empat no tècnic.

Per una banda de forma pomposa Eulàlia Reguant, com també ho insinuà Quim Arrufat, va afirmar que cal abolir la propietat privada, en Salellas, que té 11 arguments patrimonials aconseguits amb la suor del front (com si els dels altres, no) la corregeix dient que la seva propietat, no, però no li importa que expropiïn la dels altres, en especial, els bancs, els que anomena "els tenidors". Que els propietaris que són de la CUP es manifestin contra els pàries de la terra. La llei de l'embut: l'ample per a uns, l'estret per a un.