Puigdemont desafia la CUP: "Feu-me fora, si sou tan valents". Aquest és el significat de la qüestió de confiança que va anunciar ahir però que no presentarà fins al mes de setembre, després de les eleccions espanyoles i de les vacances d'estiu. "Feu-me fora o ratifiqueu-me", és la resposta a la derrota dels pressupostos, la primera des del restabliment del Parlament de Catalunya el 1980. És un mecanisme legítim i força usat en democràcies europees: els diputats han d'aclarir si el rebuig als comptes del Govern també significa que volen fer-lo fora, o si es tracta només que faci uns altres comptes. Però la qüestió de confiança torna la política catalana als dies neurastènics en què es negociava la investidura d'Artur Mas. Torna a posar sobre la taula la diferència abismal entre 62 i 63 diputats. I torna la pilota a la teulada de la CUP.

Diferència abismal entre 62 i 63. Aquesta va ser l'aritmètica endimoniada de la investidura. Majoria simple significa més diputats a favor que en contra. L'oposició (sense la CUP) en suma 63. Junts pel Sí, 62. Per guanyar votacions necessitava i necessita el vot favorable, almenys, de dos diputats de la CUP. A la investidura, el preu d'aquests diputats va ser un trofeu de caça major: el cap d'Artur Mas.

La qüestió de confiança funciona igual que la investidura: es guanya per majoria simple. Algú ha d'ajudar Junts pel Sí. En altre cas, perdrà la votació, el Govern cessarà i es convocaran eleccions. Qui donarà un cop de mà a Puigdemont? I a quin preu? El xut envia la pilota a la teulada de la CUP: si es limita a abstenir-se, pot estar sentenciant la legislatura, i això és molta responsabilitat. "Feu-me fora, si us hi atreviu", desafia el president. I a les assemblees cupaires que ho han de decidir pot passar qualsevol cosa.

I en qualsevol cas, a hores d'ara Puigdemont ja sap el pa que s'hi dóna quan l'estabilitat del Govern depèn de la Gabriel, el Salellas i la Reguant. No mancaran els que proposin aprofitar l'avinentesa per replantejar-ho tot plegat. Abans en deien "la rectificació" i ara en diuen "el reset". Consistiria a certificar el coma induït del procés, datar la independència a les calendes gregues, i buscar suports per a la governació autonòmica en les antigues crosses de la geometria variable. Però Esquerra no comprarà aquesta sortida. I si Esquerra no compra, Convergència tampoc. Teseu no ho tenia tan complicat al laberint del Minotaure, i Puigdemont no té cap Ariadna que li doni fil.