afinal d'any acabarà el seu mandat l'actual secretari general de les Nacions Unides, sens dubte el lloc de més prestigi en l'escena internacional, i ja ha començat el procés per trobar-li un successor. Abans això es feia entre bambolines, en opaques negociacions diplomàtiques dins del Consell de Seguretat, però aquesta vegada es vol donar més transparència al procés i fa unes setmanes nou candidats s'han sotmès a les preguntes dels representants dels 193 països membres de l'assemblea general. No ens enganyem, el Consell de Seguretat continua tenint la paella pel mànec perquè al final serà qui presentarà un candidat i un de sol a elecció de l'assemblea, un candidat que no sigui vetat per cap dels cinc membres permanents (en el seu dia la Xina va vetar un tercer mandat de Waldheim i els EUA un segon de Boutros Ghali) i que rebi el vot d'almenys nou dels quinze països que integren el Consell, un dels quals és actualment Espanya.

Es diu amb ironia a Turtle Bay, seu novaiorquesa de l'Organització, que el primer requisit per ser secretari general és tenir un nom impronunciable i no els falta raó als que ho afirmen. Fins avui n'hi ha hagut vuit: Trygve Lie (noruec), Dag Hammarskjöld (suec), U Thant (birmà), Kurt Waldheim (austríac), Javier Pérez de Cuéllar (peruà), Boutros Boutros-Ghali (egipci), Kofi Annan (ghanès ) i Ban Ki-moon (sud-coreà). Tampoc tenen noms fàcils els que aspiren ara al càrrec, entre les quals destaquen diverses dones, ja que sembla arribada l'hora que alguna ho aconsegueixi: Irina Bokova (búlgara), Vesna Pusic (croata), Natalia Gherman (moldava), Helen Clark (neozelandesa ), i alguns homes com Danilo Turk (eslovè), Vuk Jeremic (serbi), Srgjam Kerim (macedoni), Igor Luksic (montenegrí) i António Guterres (portuguès), que dóna un respir a les nostres cordes vocals. I encara pot sorgir algun tapat. Predominen els candidats de l'Europa oriental perquè dins de les rotacions geogràfiques de l'organització, ara toca a aquesta zona. Però només teòricament i per això hi ha un portuguès i una neozelandesa a la llista.

Però si és important a qui es tria, que ha de reunir capacitats polítiques, diplomàtiques, de gestió i d'organització administrativa, a més de molta, moltíssima mà esquerra, també ho és la magnitud de la tasca que li espera perquè l'ONU necessita reformes per adaptar-se als reptes del segle XXI, que no són els mateixos que enfrontava el món bipolar que la va veure néixer el 1945. Anthony Banbury, que ha estat secretari general adjunt amb Ban Ki-moon, ha publicat un article al New York Times titulat "Estimo l'ONU però està fallant" on citava com a raons del seu desencís un "desgovern colossal, sistemes esclerotitzats de reclutament, una burocràcia descontrolada, diners desaprofitats, missions de manteniment de la pau que es prolonguen innecessàriament, distreuen els líders i desvien fons d'altres necessitats, i estàndards laxos de reclutament de tropes que han portat a una epidèmia d'assalts sexuals". I això que encara no coneixia l'últim escàndol de tràfic d'aliments per part de cascos blaus al Líban.

En jutjar l'ONU convé recordar que, igual que succeeix amb el Consell o la Comissió de la Unió Europea, les Nacions Unides només poden fer allò que desitgen o que els permeten fer els seus estats membres, especialment els que tenen dret de veto que tant temen una ONU massa poderosa com una que sigui massa feble, com s'arrisca a ser actualment. I que dubten entre gairebé prescindir-ne, com va fer Bush quan en la guerra de l'Iraq les Nacions Unides no li van respondre com ell desitjava (l'ambaixador americà John Bolton deia amb menyspreu que si se li traguessin deu pisos a l'edifici que l'acull, ningú ho notaria), a tractar de reforçar-la dins d'un multilateralisme eficaç, com ha intentat Obama durant els últims anys.

Es presenta l'ONU com un gendarme mundial i aquesta era precisament la idea que tenien els seus creadors en la conferència de San Francisco. I no es van equivocar perquè és l'instrument més formidable que existeix des de fa setanta anys per al manteniment de la pau i la seguretat internacionals en un món multipolar, on molts reptes tenen caràcter supranacional com la proliferació nuclear, el canvi climàtic, els desastres naturals i humanitaris, els refugiats, les pandèmies com l'Ebola o el Zika... sense oblidar la tasca fonamental de l'estabilització postconflicte.

Per poder enfrontar amb èxit aquests reptes, l'ONU necessita voluntat política així com adaptar les seves estructures i el seu funcionament i això inclou reformar també en Consell de Seguretat, una herència dels equilibris de poder creats per la Segona Guerra Mundial... ¿Membres permanents , dret de veto? No és fàcil explicar que el Regne Unit té dret de veto perquè va guanyar la guerra el 1945 i és potència nuclear quan també ho és l'Índia, que a més té 1.300 milions d'habitants. Però per això cal posar-li abans el cascavell al gat i això exigeix molta habilitat i que els països que tenen dret de veto no vetin la reforma, que és molt demanar. Desitgem que l'elegit (o la triada) estigui al nivell d'aquestes exigències perquè l'ONU segueix sent tan necessària com quan va néixer i si no es reforma voluntàriament des de dins, la canviaran per la força des de fora.