Immediatament després de les eleccions al Parlament de Catalunya, Ciutadans va començar un procés de transvestiment que, de moment, ha arribat a un punt que fa dos anys situaríem en el terreny de la ficció més increïble, com és escoltar a un dels seus principals ideòlegs proclamar que "culturalment Catalunya és una nació".

La veritat és que, una vegada investit Carles Puigdemont com a president, amb Inés Arrimadas com a cap de l'oposició, es va començar a percebre un canvi de to o d'estratègia molt significatiu. Progressivament, Ciutadans va començar a cedir part de la radicalitat unionista, i la confrontació més directa, al PP i a entitats com Societat Civil Catalana. Així aconseguia posar en un segon pla, almenys de moment, el seu tret fundacional més característic: l'antiindependentisme guerrer.

Aquests dies hem pogut escoltar al ciutadà Juan Carlos Girauta, un autèntic veterà dels legionaris taronges, desenvolupar un discurs sorprenent. Ha utilitzat el catalanisme com a signe d'identitat del seu partit. No s'espantin, és una simple muda folklòrica!

Fins no fa pas gaire el catalanisme més innocu provocava urticària a la formació d'Albert Ribera, que qüestionava qualsevol estructura escolar, periodística, política... que permetés continuar alimentant el catalanisme. El considerava un virus molt infecciós que havia fet emmalaltir formacions com CiU, PSC o IC. Ara, en canvi, C's es presenta com l'única formació capaç d'aconseguir el que consideren "el somni humit" de portar el catalanisme al govern d'Espanya.

Estarem vigilants sobre l'evolució del virus. Però estic convençut que no passarà d'un simple constipat. C's sempre ha aplicat aquella màxima que diu: aquests són els meus principis però si no li agraden en tinc d'altres. És un partit amb l'ambició claríssima de fer un abordatge al poder però amb un catàleg infinit d'ideologies, sovint contradictòries entre elles.