Durant una part de l'anterior legislatura (2012-2015), el Govern d'Artur Mas va anar prorrogant els pressupostos perquè ERC no els hi acceptava. CiU governava amb el suport extern d'ERC, però la pròrroga no va suposar la mort de l'estabilitat ni la renúncia als objectius de sobirania. Ara, en canvi, la pròrroga és poc menys que l'Apocalipsi, l'esquela del Procés i la davallada col·lectiva als inferns de la depressió. Abandoneu tota esperança!

Que la pròrroga sigui capaç d'enterrar el Procés voldria dir que el Procés té molt poca solidesa, molt poc gruix i sí, en canvi, molta fragilitat. No és el resultat d'una enorme i constant mobilització popular i d'una societat civil activa i incansable? No és la ferma determinació d'una nació dempeus? Si és així, l'accident dels pressupostos es pot obviar, i els preparatius per a l'hora zero es poden fer a dins o a fora del Parlament. Però si la fortalesa no és tanta, si els dirigents han detectat més feblesa de la que admeten, i si per la banda de l'Estat perceben més fortalesa de la que desitjarien, el Procés té mal pronòstic al marge del que voti la CUP.

Una CUP a la qual van voler humiliar després de lliurar-li el cap d'Artur Mas. Li van fer signar un paper en què confessava haver posat en perill "l'embranzida i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés". Però l'endemà, quan s'investia Puigdemont, les cares dels diputats cupaires no eren de penediment sinó de victòria. Eren capaços de vetar presidents i d'imposar declaracions de ruptura, i ho eren perquè CDC i ERC, junts, no havien sumat sinó que havien perdut deu diputats. I en imposar-li la declaració de ruptura, convertien Puigdemont en el seu presoner, ja que cap altre grup parlamentari no li faria costat.

D'aquí a tres mesos, Puigdemont demanarà la confiança del Parlament. Si no ha renunciat al Procés i al Full de Ruta, només pot aspirar a rebre el suport de Junts pel Sí i de la CUP, que d'aquesta manera tornarà a tenir la paella pel mànec. Amb tot el que s'ha vist, potser la qüestió important no és si la CUP farà confiança a Puigdemont, sinó si Puigdemont pot confiar en la CUP i si està disposat a posar-se un altre cop en les seves mans. Si la resposta és que no, val més deixar-se estar de comèdia: la legislatura s'ha acabat. Convoquin directament les eleccions per al 2 d'octubre, primer diumenge en què és legalment possible, i estalviïn-nos els tres mesos suplementaris d'agonia que suposa la qüestió de confiança.