Vostès i jo som humans. Primats, família dels homínids (com el Floquet de Neu), i militants involuntaris a la subespècie Homo sapiens sapiens. És a dir que Tortell Poltrona, Cristóbal Montoro i Anna Gabriel, els Mossos d'Esquadra, les alcaldesses i els presidents, tots plegats sortim del mateix capítol. Però, a diferència d'altres primats, nosaltres disposem d'un atribut únic: la paraula.

Amb això no vull pas dir que les altres bestioles de la Creació no es comuniquin. Només cal veure un estol d'estornells dansant al cel, cap al tard, o sentir l'olla de grills, una nit d'agost. Convinguem-ho, tots els éssers vius es comuniquen. I els morts també, però a la seva manera, sovint a través de monuments mèdium.

Sigui com sigui, nosaltres vam desenvolupar una intel·ligència peculiar, perquè gràcies a la paraula som capaços de reflexionar. Per entendre'ns, quan un mascle Alfa de goril·la tritura els aspirants, i quan de propina es perpetua golut, sospito que abans de la gran dormida no passa revista als fets. Ell és qui és, i prou. En canvi un ésser humà posseeix l'avinentesa d'avaluar, a toro passat, què l'ha dut on és, si li plau on és i, en cas d'amargor, és capaç d'imaginar on voldria ser.

La nostra evolució singular va permetre que ens desféssim, una mica, de la irreflexió. D'aquí que hàgim patentat codis morals, mètodes de tortura, opinions sobre la bellesa, ciències, religions, excuses i tecnologies. Tenim idees com les de "poble", "coherència" i "culpa". Vam donar nom a la monogàmia, a les rampoines, a l'orgull i als tractors John Deere. I un dels invents més sensacionals de tots, nascut, diria, al mateix moment que el nostre cervell es botia, és el concepte "expectativa".

Pensem-hi un moment, si tenen la bondat. L'expectativa és una projecció. És allò que esperem. Perquè ens sembla lògic o desitjable, en virtut d'unes coordenades concretes, que ens toqui la loteria o que els partits a qui hem votat actuïn segons les promeses electorals. Però l'expectativa també és aquell pes que, sentim, els altres dipositen en nosaltres. Els altres els pares, la parella, els amics o la Llei. En tos els casos, i doncs, comporta una altra idea, la de "tenir la talla". Estar a l'altura, si volen. L'expectativa, un discurs al buit, una promesa, o una creença. Un patró, confegit per un sastre que encara no ha pres les mides del client.

Fixin-se, si no els reca, que tot el terrabastall dels pressupostos es pot delinear sobre la base de les expectatives i les talles. I fixin-se, que tot i enfadar-nos (en totes direccions) amb la deriva política d'aquesta setmana, a l'últim uns i altres pertanyem a la mateixa subespècie. La d'aquells primats que, un bon dia, vam decidir que "tribu" era una idea plausible, una paraula amb sentit. Digna d'un vestit a mida que, aquests dies s'ha vist, n'hi ha que els va com si diguéssim gros. Tan balder, que el ?sastre dependrà d'una qüestió de confiança. En resum: quines són ara, les expectatives?