Il sorpasso. és la paraula de moda. Els diaris de Madrid i Barcelona ja l´utilitzen sistemàticament a les portades. De fet significa simplement un avançament a la carretera, però ha estat a la vida política per definir quelcom que és molt més que una senzilla alternança en el poder: quan una força política que va sempre per darrere d'una altra l'avança, i posa fi a una tendència històrica. Seria un sorpasso que ERC superés Convergència en unes autonòmiques, fou un sorpasso quan Convergència va superar els socialistes a les municipals de Girona i ara seria un sorpasso que Podem quedés per davant del Partit Socialista en el lideratge de l'esquerra espanyola a les generals del proper dia 26 de juny, tal com ha apuntat l'enquesta del CIS de les darreres hores, insinuant un terratrèmol que no serà res comparat amb l'ensurt del matí de divendres.
Però tot això va néixer a Itàlia. El 1976 els sondejos electorals feien trontollar el sistema polític del país afirmant que el Partit Comunista Italià podia superar la Democràcia Cristiana, que governava sempre amb l'ajuda de petits partits de centre que mercès a la llei electoral mantenien una representació política decisiva i molt ben retribuïda en càrrecs i influència política. El comunista Berlinguer i el democristià Aldo Moro parlaven obertament de l'anomenat compromís històric, pel qual els comunistes, si guanyaven, actuarien sense tocar res del règim malgrat la gran preocupació dels nord-americans. La fi de Moro és prou coneguda, segrestat, assassinat i abandonat a la porta de les oficines del seu partit que no va moure ni un dit. Sempre s´ha dit que aquelles eleccions les va acabar guanyant la Democràcia Cristiana pel vot de la por, que es resumia en un article del més popular dels periodistes italians, Indro Montanelli, amb una frase que es va fer famosa, «Turatevi il naso ma votare DC»: tapeu-vos el nas pero voteu la Democràcia Cristiana.
A l'abril de 1994, quan Televisió Espanyola, on llavors treballava, i la corporació audiovisual italiana RAI acordaren treballar en experiències comunes, en aquest cas com tractar els esdeveniments electorals, tingueren la magnífica idea d'enviar-me a Roma uns dies. En vaig fer un article i recordo dues anècdotes. Una gironina: em vaig trobar Josep Quintanas, avui company articulista al diari, a la Piazza Navona; l'altra la vaig reflectir a l'article: Itàlia arribava aquells dies tota impressionada al seu primer milió de telefoninos, és a dir, telèfons mòbils. Ara en té 80 milions, més d´un per cap, atesos els seus 60 milions d'habitants. Les eleccions les va guanyar Forza Italia de Berlusconi, qui acabaria essent dies després primer ministre. Ni la Democràcia Cristiana ni el Partit Comunista Italià ja existien, havien estat substituïts en un cas per la corrupció i a l'altra per la caiguda del comunisme per noves forces polítiques. Aquells dies la RAI va entrevistar Indro Montanelli i em van convidar a assistir a un dinar a la seu de la televisió. Lògicament la conversa era en italià, però com que érem només mitja dotzena, vaig pescar el que vaig poder de la conversa amb l'ajuda dels meus companys de taula i en vaig prendre unes quantes notes que encara conservo. Conclusió: el sistema trontolla i a poc a poc els sorpassos es produiran a tot Europa.
Aquell vespre vaig sopar a Fortunato al Pantheon, que es un clàssic i magnífic restaurant romà molt freqüentat per polítics, periodistes i gent coneguda. Com poden suposar, la meva estada a Roma era incompleta si no entrava en joc la gastronomia. Casualitats de la vida, Montanelli va entrar per la porta del restaurant gairebé al mateix moment que ho fèiem uns amics espanyols de Roma i jo mateix. Com que em va saludar directament, quedant clar que em coneixia (dos dies després ja no se´n recordaria lògicament de la meva cara) això em va provocar un gran prestigi entre els meus companys de sopar, que vaig explotar adequadament.
He recordat la conversa amb Montanelli, que reproduiré en una propera ocasió, quan aquests dies he vist la paraula sorpasso als titulars de premsa i després d'algunes trobades. He de dir que a Madrid, on resideixo durant la setmana, cada dia hi ha esmorzars, dinars, sopars de tipus col·loqui amb personatges variadíssims i una conspiració permanent. Algunes d'aquestes trobades han estat franquiciades com si fos una pizzeria i traslladades a Barcelona, on ja n'hi ha altres de pròpies. Acabades les trobades vénen els comentaris més discrets i reservats. En els darrers dies he sentit prenent un cafè com una persona que està, pel partit socialista, al capdavant d'una autonomia es lamentava així: «No hi ha res a fer, estem totalment dividits en tot: què fem amb Catalunya, pactem amb Podem si som els primers, fem una gestora si perdem per molt, els donem suport si ells són els que van per davant, deixem governar el PP si és el més votat, fem la gran coalició, en tots en aquests temes ens fracturem per la meitat i a sobre l' andalusa (Susana Díaz) cremant Pedro Sánchez». Però la impressió definitiva que sobre la taula està que Podem pot superar el PSOE i que a més aquests dos junts superen el PP i a Ciutadans me la dóna una personalitat que està per sobre del bé i del mal tot sortint d'un hotel : «Prepara´t, el resultat electoral serà un merder mai vist». Jo encara no tinc res clar.
