Falta un any perquè l'Estat dugui a terme la privatització de Bankia tal com indica la llei. L'expectació creix mentre sector públic i privat se'l disputen a la veu de "és un dels nostres"... però no obstant això, no està clar qui són els "nostres" i tampoc, em temo, qui realment som "nosaltres". L'obvi és deduir que "nosaltres" som els contribuents, els que vam posar "la pasta" per al rescat de Bankia després del seu històric desastre financer (l'ombra de Cajamadrid i Bancaixa era molt allargada). I per tant, nosaltres som els que ens hem guanyat amb la suor dels nostres impostos la propietat de l'encara banc públic Bankia. L'ideal seria que l'erari públic ("nosaltres" una altra vegada) recuperés els més de 19.000 milions que va costar el seu reflotament (i els interessos, és clar). Però és possible que no hi hagi temps per a tan legítima intenció: la normativa del Banc d'Espanya dictada quan es va crear el FROB obliga l'Estat a retornar al sector privat qualsevol entitat nacionalitzada / intervinguda en un termini no superior als cinc anys. En el cas de Bankia, aquest termini caduca el 2017. Aquest és el tracte (o el truc, no sé).

En un any, si De Guindos no hi posa remei, l'Estat espanyol haurà de posar al mercat el percentatge d'accions de Bankia que encara no han estat col·locat a inversors privats (un 65% del capital total) i confiar que el baix preu que impera en l'actualitat en el conjunt de la banca espanyola -tots menys Bankinter es troben per sota del seu valor en llibres- no es converteixi en un gran regal per al comprador que es quedi amb Bankia. Gairebé no cal dir -ni molt menys esquinçar-se les vestidures-, que la gran banca espanyola (desconec si l'estrangera també), es troba a l'espera tàctica -"Bah! No ens interessa"- que arribi el moment i saltar sobre Bankia per "poder créixer a Madrid especialment i una miqueta a València" mitjançant la rellevant quota de mercat en aquestes dos places que ara posseeix Bankia. Crida l'atenció que les entitats consultades pel qual això firma, insisteixen en el seu desinterès per la compra reconeixent alhora que l'adquisició de Bankia representaria per a qualsevol d'ells una signiticativa millora de posició a la capital d'Espanya, l'escullera dels grans negocis de aquesta part del continent.

En realitat, la gran banca nacional també creu ser "nosaltres", i que Bankia ha de ser "un dels seus" perquè -argumenta- no té sentit la seva competència dins de la indústria financera nacional des de la protecció que li brinda l'Estat i amb el "pecat original" a sobre de la seva capitalització pública. "Així qualsevol surt al mercat a competir i emportar-se clients dels altres", es lamenten els pobres banquers privats.

I esgrimeixen les fredes dades: segons els seus propis càlculs, la crisi financera a Espanya ha costat l'esgarrifosa xifra de 170.000 milions d'euros (gairebé 30 bilions de pessetes). D'aquesta xifra, 20.000 milions els hauria posat la banca directament a través del Fons de Garantia de Dipòsits. Altres 50.000 haurien anat per compte del contribuent i els 100.000 milions restants haurien recaigut sobre la amples esquenes i no menys amplis beneficis dels accionistes de la banca, particulars, inversors institucionals, fons, etc.

Bankia sembla "condemnada", doncs, a la seva venda immediata a baix preu, però sembla que l'Estat es guarda un as a la màniga per intentar retardar l'operació i obtenir millor posició venedora. Aquest es diu BMN (Banc Mare Nostrum), el capital pertany en un 65% a l'Estat i la resta a Caser, Ahorro Corporación, CajaMurcia, Balears SaNotra i Caja Granada.

La intenció del Govern, d'acord amb Bankia, és sol·licitar permís al BCE per procedir a la fusió de les dues entitats amb majoria pública i simultàniament rebre un ajornament per a la seva privatització. Aquesta jugada "de mestre" permetria a l'entitat pública resultant de la fusió obtenir un major valor de venda permetent a l'Estat, és a dir, a nosaltres, recuperar tot o almenys una major part dels fons invertits en el sanejament d'aquest grup financer. La proposta ja està a Brussel·les i la banca espanyola es manté al corrent de la resposta. Tots amb cara de pòquer, que no es noti l'interès.