AGerard Piqué el xiulaven en gairebé tots els camps, excepte el seu, perquè feia bromes amb el Madrid, perquè era català i catalanista, perquè s'havia donat un cop de núvia famosa o per tot això alhora. O simplement per la seva intolerable condició de jove, alt i milionari, atributs que puntuen a la contra en una Espanya on l'enveja competeix amb el futbol com a esport nacional. Qui sap.

Ara que ha marcat un gol d'importància per a la selecció, el públic que abans feia música de vent l'aplaudeix ja amb entusiasme i fins coreja el seu nom. Passar de dolent a noi de la pel·lícula depèn de vegades d'una qüestió tan simple i ?atzarosa com allotjar una pilota dins d'una xarxa. Perquè després ?diguin que els espanyols són rancorosos.

El cas Piqué, que en realitat és una mera anècdota, confirma que no són la Constitució o la Història les que vertebren Espanya, sinó la molt més transcendent argamassa del futbol.

També la loteria i les travesses uneixen el seu a aquest país de tendències centrífugues; però és la pilota el que de veritat estreny llaços entre els disset regnes autònoms. Unes comunitats que, com és sabut, s'assemblen tan sols en el seu co?mú desig de ser diferents de les altres mitjançant l'exhibició dels seus trets diferencials.

Una cosa semblant solia dir-se de Portugal, que en temps de la dictadura salazarista estava unit per tres efes: la del fado, la de Fàtima i, sobretot, la del futbol. La diferència és que allà no tenen el mateix problema territorial que aquesta Espanya nascuda per agregació de regnes -com la Gran Bretanya, curiosament- pateix des de l'època de les guerres carlines o per aquí.

Tanta és la transcendència del futbol en aquest país que sovint s'apel·la a ell per justificar ja sigui l'unitarisme, ja el separatisme.

Els regnes històrics i fins i tot els que no ho són rivalitzen per formar les seves pròpies seleccions autonòmiques, amb gran aparell de banderes i efusions nacionalistes en alguns casos. Però també els partidaris de la unitat han citat com a argument de pes el fet que el Barcelona -un suposar- hauria de jugar una Lliga molt més avorrida amb el Llagostera i el Sabadell en la hipòtesi que Catalunya s'independitzés. I aquestes són paraules majors, per descomptat.

De la mateixa manera que el Barça és més que un club, el futbol excedeix també la simple condició d'esport, com bé va entendre un anterior govern en declarar-lo "d'interès nacional". Per aquest motiu les peripècies últimament felices de la selecció espanyola assoleixin la categoria d'assumpte d'Estat; i que el càrrec d'entrenador de la Roja sigui gairebé tan important -i controvertit- com el de president del Govern.

Hi haurà qui trobi exagerat que la unitat i fraternitat d'un país depenguin d'un esport sotmès, com tothom, a les lleis de l'atzar; però potser es tracti en realitat d'un avantatge.

El futbol no deixa de ser una curiosa expressió de la democràcia en la mesura que obliga vint-i-dos milionaris a suar la cansalada sobre la gespa per a gaudi de centenars de milers d'espectadors que potser tinguin dificultats per arribar a final de mes. Potser és aquest valor profundament democràtic del futbol el que li dóna avantatges semblants o superiors a les constitucionals pel que fa a unir els espanyols al voltant d'una pilota. El cas de Piqué, ahir malvat i avui heroi, parla per si sol.