Tot el que sé de política l'hi dec a una de les primeres manifestacions que vaig cobrir sent un novell periodista. En ella, milers de manifestants de tot el país es reunien a les portes del Congrés. Any, ciutat, motiu de la marxa, deixen de tenir importància en l'abstracció. La mobilització començava vint carrers enrere i tallava el trànsit d'una gran ciutat. Tambors i càntics tibaven l'aire. Tota aquesta gent reunida per un mateix fi, resultava emocionant per aquell jove periodista.

Caminava al cap de la processó quan, poc abans d'arribar al Congrés, d'una luxosa cafeteria en va sortir el grup de polítics que solia aparèixer a tot arreu en aquell temps d'eleccions. Omplien amb els seus rostres i frases anuncis de televisió, diaris i revistes. Sense més -almenys haurien de demanar permís- es van col·locar davant de la marxa aguantant una mateixa bandera. Vaig entendre el que feien. La metàfora estava servida. Es posaven davant del que la gent volia, les seves reivindicacions, la seva lluita, per mera ambició política.

En centenars de marxes que vaig cobrir des d'aquells anys remots succeïa més o menys el mateix. Els polítics es posaven per davant de les idees de la gent, s'abanderaven amb elles. Després, quan pujaven al poder, passi-ho bé. L'ocupació d'afalacs, de falses promeses que són populars però difícils de complir, converteixen els votants en un simple instrument de la pròpia aspiració política. Parlen de "seducció", paraula que s'ha escoltat repetir en l'últim temps, sobretot pel que fa a Catalunya. Atracció que sol tenir de companya de viatge a la demagògia. I la una sol deixar plantada a l'altra.

La seducció pot ser un joc perillós on a vegades et despertes al matí sense saber amb qui comparteixes llit. En política, els votants ofereixen molt més que la teva intimitat, està en joc el seu propi futur. En aquest temps d'eleccions que escolliran president de la nació, i la designació canviarà el destí de milions de persones, és vàlid preguntar-se: fins a quin punt els candidats es col·loquen davant d'una bandera (llegeixi's "quasi quota de mercat")? Volen realment una relació seriosa o per a ells som tan sols idil·lis d'una nit, amors de barra? Ens diuen el que volem escoltar i ens oblidaran arribada la matinada?