Hi ha jutges, advocats i fiscals que formen part d'un cosmos «curiós». Això passa en totes les feines conegudes, però, quan es tracta d'una gent que, seguint la llei i la norma, acusen o dicten sentències «estranyes», el gremi dels que decideixen el be i el mal esdevé inquietant. El món de la justícia ho és. La llei quan es tracta de prohibir i de no de defensar, és restrictiva i poc humana, és un fet habitual a l'estat Espanyol. Desnonaments -el capitalisme no pot suportar a tanta gent, diuen els policies-, la justícia no es preocupa de qui fa a fora de les seves cases -tots són gent expulssada. És la llei i «punto», no hi ha humanitat, tot són normes. Un lladre de bicicletes va a la presó i un «pobre» lladre de categoria, de família ordenada en el robar, està al carrer i disfrutant d'una vida més que regalada -d'això se'n diu demagògia- però qui està tancat hi està. Vist amb perspectiva i després del sàtrapa de Franco, el partit socialista va fer una «bona» feina a l'exèrcit espanyol, però no es va atrevir a fer-ho amb el món judicial, no va entrar a les clavegueres -on hi habitava el poder real i per això en va sortir escaldat. Cada partit que està al poder fa lleis per salvaguardar als seus propis lladres -lleis i normes-, a banda d'això hi ha els jutges, fiscals i advocats que actuen en connivència amb el poder. Ningú no és juga la feina fixe. Qui té el poder en la monarquia Borbònica? Qui defensa la llei de la sang reial? Qui atura i replana l'horitzó d'una classe, elit, que reflecteix un dels pitjors mons: el de la impunitat. La justícia. Encara ara l'Estat Espanyol es un territori lliure pels bandits. Un non-stop de la millor vida, la regalada amb diner públic. Hi ha gent atrapada en infinites querelles -defraudats, humiliats i púrria que sobra, pobres del país, no en fan falta d'afora-, allò que realment hi ha és una caterva de vells que s'han menjat tot el que podien i més, que mai no tornaran un euro/duro del que van robar i defraudar. I el PP ha fet una llei de punt i final, primer, ha deixat que els jutjats es morin sota d'expedients -mai informatitzats; paper i paper, misèria tercermundista-, sense diners i després, demana rapidesa. Vagi com vagi, un cas espectacular es escoltar al fiscal Pedro Horrach fent una decidida i encesa al·legació a favor d'una acusada -atacant les magistrades, premsa i al jutge que ha instruüt la causa. Dominus uobiscum! Ha estat una imatge magnífica -foto fixa d'una època-, aneu a saber si té nom aquesta figura. Ras i curt, segurament si defenses una acusada poderosa et guanyes el cel -l'Horrach no vol res material, vol salvar l'ànima i el podrimener on cauen, magrat ell, els borbons de llei i el seus bastards i concubines. Al cel hi ha qui distribueix les lliteres de la vida, fills bastads amb patilles de paper couché, vàlids amb samarretes de la roja i un no parar de comptes i ducs. La glòria! Extra mundi. En un parell de dies la vida ens ha situat on ens mereixem: la corona és intocable i sagrada i la mare de Déu també. I això a on ens du? A l'Espanya franquista de postguerra i a la pitjor Espanya, la servil amb Franco i ara, amb els borbons. No hi ha matisos. I, és clar, a la justícia no la toquis. Sempre hi ha un tribunal superior que decideix, més enllà de la democràcia i altres qüestions, diu que és bo i dolent des d'un núvol. La justícia disposa de moltes armes per actuar idelogogicament, Opus i post-catòlics que per la gent del carrer i pel lladre de bicicletes se'ns escapa. No ho entenem. Millet i Montull, interessa a algú? I els Pujol? A qui li importa tota aquesta caterva de vellards que han fet i desfet A ningú. Foc d'encenalls. És la llei. Com que som catòlics els perdonem i passem plana. El fiscal Horrach representa aquesta actitud, és una metàfora d'una llei que no té res a veure amb nosaltres. Un crack de fora mida. Per alguns la llei és punitiva, restrictiva i severa, per uns altres, una opotunitat de salvar-se dels delictes comesos durant la vida -res a veure amb els protestants. Els catòlics defensem el pecat i desemboquem en el «viva la virgen!». A Catalunya, els partits republicans, haurien de parlar sobre el món judicial català. Ningú no en diu res. Ara mateix, acaba de sorgir una generació de jutges catalans, i tothom es queixa -lògic- del poc ús del català, ara bé, allò del que s'ha de parlar es d'un decidit canvi de les misèries judicials. Justícia! Canvi. Jubilacions i foc nou. Sinó estarem veient com un fiscal com l'Horrach fa apologia de la innocència de la sang. I no se n'amaga, és de la vella escola: la monarquia ni tocar-la. Sap el que fa.
