Conec d'antic (en tant que home públic, és clar) el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. De quan ell era a Astúries el governador civil més jove dels nomenats per la UCD, el partit que va fundar Adolfo Suárez per assegurar el trànsit de la dictadura a la democràcia. I la veritat és que no em sorprèn gairebé res del que li passa sabent sobre la seva trajectòria política i personal, perquè ja llavors li agradava ficar el nas on no devia i utilitzar els ressorts de poder que controlava en benefici exclusiu del seu partit. Una concepció franquista del servei públic de la qual encara no ens hem desprès a pesar del llarg temps transcorregut.

Els últims anys de la vida del senyor Fernández Díaz han estat particularment intensos. En el personal van estar marcats per la crisi religiosa que va patir a la ciutat del vici de Las Vegas al rebre un senyal des de dalt que li va fer reflexionar sobre la mundanitat de la seva existència i convertir-se, a partir d'aquest moment, en un furibund ultracatòlic. Una furibundia que, quan ja havia estat nomenat ministre de l'Interior, el va portar a concedir les màximes condecoracions policials a la Verge de l'Amor i a la Verge del Pilar, potser la Verge més condecorada d'Espanya, ja que també és capitana general de l'Exèr?cit gràcies als mèrits contrets en la lluita contra les tropes napoleòniques. (Quan el que això signa va fer el servei militar, els reclutes havien de saber de memòria que a Espanya només hi havia tres capitans generals: el general Franco, el general Muñoz Grandes, i la Verge del Pilar. Ara, a tots aquests se'ls ha sumat el general Gutiérrez Mellado, que va convertir en un acte heroic la sacsejada que li va clavar el colpista Tejero al Congrés el 23 de febrer de 1981).

I si en el personal la biografia de Fernández Díaz està plena de fets curiosos, en el polític no és menys agitada. Des que va ser nomenat ministre de l'Interior no ha cessat de protagonitzar actuacions polèmiques. Començant per l'anomenada "llei mordassa", un instrument repressiu que no té parangó a Europa, i acabant per les seves mesures arbitràries contra l'independentisme català que han produït l'efecte contrari de fabricar més independentistes.

La llista de les seves ficades de pota és abundant i ara ha culminat amb la difusió d'una conversa gravada al seu despatx fa ja dos anys en què pot sentir-se'l encoratjant una conspiració contra els partits nacionalistes catalans juntament amb el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya. Ningú pot dubtar que l'autor o autors de la gravació van esperar el moment oportú (el cap de campanya d'unes eleccions d'incert resultat) per fer la revelació. Però en qualsevol cas no poden amagar la incompetència del ministre ni tampoc la seva manca de control sobre la policia que està a les seves ordres, malgrat que va fer una profunda neteja en la seva cúpula a poc de prendre possessió de la cartera d'Interior. Em ve a la memòria una cançó de l'escola en una de les estrofes es deia "Mira nen que la Mare de Déu ho veu tot ...". Era una crida a la prudència.

I el ministre hauria d'haver-ho sabut.