En resposta a Quim Curbet

Lídia Angelats Jordà. ripoll.

Esgarrifada, llegeixo l'article a l'última plana del diari, en què hi havia també un ben escrit reportatge «Recordant una invasió».

En veure d'escallimpada les paraules i expressions: indígena, temps aturat, estació equivocada, viatjar en el temps, orenetes amb vol erràtic... Que trist haver de llegir totes aquestes coses!

Qui és en Quim Curbet? Progres?sista? Un intel·lectual catalanet? D'aquests que no els arribes a llegir res perquè t'avorriria encara que no volguessis.

Un món de prejudicis que els bull a la sang. No se suporten ni a ells mateixos. Deuen dir-se: «Que català que sóc! Quina vergonya que em faig!».

Jo sóc del món de la sardana. No, jo no tinc cap càrrec, jo no tinc la naturalesa de ser al capdamunt de res. Només tinc una cosa; sóc lliurepensadora i veig, penso, sento, i m'emociona el que conec que em pot emocionar. I això, aquesta música de cobla, m'emociona molt més que cap altra música. En quatre o cinc anys he recopilat més de 200 CD de la nostra música. Ai las! Aquest és el mal, que la música és nostra! En compro perquè m'agrada, perquè et pot posar a cent. No orgàsmicament, sinó de sublimitat, d'alegria íntima sana, de bellesa, grandesa, un pessigolleig de ?benestar. He après a comptar les sardanes; una motivació i un repte. Pots ser tan feliç ballant sardanes! Pots passar tardes collonudes, amb uns músics excel·lents, bons, molt bons. Sardanes o peces per a cobla que ells en fan filigranes, que et fan aixecar de la cadira. Perdó, senyor articulista, a la música catalana, i a aquesta per excel·lència, li falta difusió ben feta als mitjans audiovisuals catalans. Aquests senyors articulistes no poden ser assessors de cap manera de les nostres institucions sobre un tema del qual ells són completament ignorants. La ignorància, que n'és, d'atrevida!

És ara amics, és ara

Joan Carles Alonso Anglada. flaçà.

Després d'aquestes darreres eleccions i vistos els resultats ens queda clar que a les espanyes ja els va bé la corrupció i el retorn a les èpoques més fosques de la història. Se senten còmodes amb el nou règim franquista que els permet tota la impunitat i el premi amb sous vitalicis, jubilacions daurades i alts càrrecs a les empreses de l'Ibex-35.

Per a qui en dubtava, ja no cal creure que hi pot haver un referèndum pactat, ni tan sols creure que hi haurà un millor tracte per a Catalunya i els catalans. Molts ja ho sabíem, però d'altres, il·lusos, encara hi tenien fe. Oblideu-ho.

És el moment de fer la DUI sense cap mena de por. Catalunya no pensa (ni vota) com els espanyols. Catalunya no vol la mena de país que ells proposen ni té ganes de recular en la història. Catalunya vol un país de futur, net de corrupció i lliure.

Mai l'estat opressor ha tingut ganes de millorar les relacions amb la «colònia», ans al contrari, quan més la pogués explotar més bé per a ells.

Com cantava Jaume Arnella ?l'any 1968: És ara amics, és ara. Fem la DUI, marxem, i «allá se las compongan».

O com protegir la nostra qualitat de vida

Núria Caminal Guillén. St. Antoni de Calonge.

Sant Antoni de Calonge és un lloc on normalmente es respira tranquil·litat, el mar és net, bell i ben combinat amb les barquetes de pescadors... Però de sobte una atracció de plàstic grandiosa i colorejada ha vingut a envair-lo, omplint la platja de gent, crits i també de nens que s'ho miren tristament de lluny sense poder-s'ho pagar...

Això m'ha fet pensar que fa anys, en una illa grega gens turística (que encara que sembli mentida encara n'hi ha) i concretament en un barri de pescadors vora al mar on no es podia arribar en vehicle, els nanos jugaven al carrer i el lloc es conservava tranquil i amb el mateix aspecte que havia tingut durant segles. Allà hi havia un petit hotel on s'arribava per una gran escala que donava accés al barri, però un dia l'amo va decidir ampliar el seu negoci i, com que llavors va començar a tenir més trànsit i feina, va anar a veure l'alcalde i sense pensar-s'ho gaire se la va carre?gar fent-hi una rampa per la qual poder fer entrar les maletes i la gent amb cotxe. Les estrangeres que vivíem allà, conscients de la sensible qualitat de vida d'aquell privilegiat entorn, vàrem unir-nos per parlar amb les dones grans, que tenien influència i eren respectades. Elles, sàviament, van intuir com aquell petit canvi en l'entorn podia ser el primer pas per l'inici, o el final de tot... Es van reunir amb l'hoteler i les autoritats i van aconseguir fer-li refer l'escala. A aquell indret privilegiat encara avui els nanos continuen jugant lliures i descalços.

Aquí els ancians encara no són apreciats com a persones sàvies, però si més no tenim una gran dita,«La unió fa la força». Què, us animeu amb mi a defensar la tranquil·litat d'aquest preciós indret?

Portbou i el Memorial Passatges

Josep M. Loste i Romero. portbou.

El passat 8 de juny, al Teatre Metropol de Tarragona, es va fer el lliurament del Premi Nacional de Cultura 2016, a l'escultor Dani Karavan, per la seva magnífica obra del Memorial Passatges de Portbou, en homenatge al gran filòsof alemany, d'origen jueu, Walter Benjamin. Portbou, Dani Karavan i Walter Benjamin formen un trinomi molt potent. De fet, l'obra de Dani Karavan representa a la perfecció la síntesi de la ideologia benjaminiana feta realitat. Portbou és una autèntic escenari natural benjaminià, un paisatge excepcional que Daní Karavan ha sabut modelar i transformar molt acuradament. El millor homenatge que es pot fer a aquests dos grans intel·lectuals és visitar el poble de Portbou i l'esplendorós Memorial Passatges.