La temporada d'estiueig acaba de començar. A les comarques gironines, els ritmes habituals es trastoquen del tot. Les estampes d'ara fa un any es repeteixen, amb la mateixa exactitud amb què l'Assumpció de Maria s'esdevé el 15 d'agost. De fet ja semblen fenòmens naturals periòdics. Diuen de tu als equinnoccis i solsticis: més eixams de ciclistes a les carreteres, més carn flotant a la sopa litoral, més caminadors a bosc i una abundància catasclismàtica de gent que té gana a totes hores.

Sabem, doncs, que l'estiu és arribat. Però els indicadors principals no són ni la calor, ni els mosquits ni les pluges d'estels. Som nosaltres. Perquè ens ratifiquem. Arreu ens atraca l'etern retorn. La Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell (50a edició) ha fet baixar la petita localitat un centímetre més -enguany celebrem el mig metre. Els carruatges de bèstia cançonera tornen a caminejar per la Fageda d'en Jordà, vigilats pels característics ulls dels faigs. Dins la Força Vella, els carrerons del Call de Girona es boteixen per encabir la riuada, i a tocar del Museu Dalí no hi cap un cabell de bruixa de Llers. I ha tornat, s'hi quedarà fins a setembre, la cua de cotxes diària, per entrar o sortir de Torroella de Montgrí per la C-31.

Tanmateix, l'indicador que a mi més m'interessa és el del refús indígena a l'estranger. Quan dic indígena no es pensin que parlo dels que familiarment es poden remuntar fins als comtes d'Empúries. O fins a les abadesses de Sant Joan. Quan dic indígena vull dir l'habitant permanent de les comarques gironines. I per estranger entenc el passavolant estiuenc. Ferit de fatiga anual, us visita per assolir el repòs del guerrer treballador -que consisteix en no parar. I és tanta la pruïja per l'acció, el frenesí per visitar i degustar-ho tot, que l'indígena activa, per dir-ho d'alguna manera, un racisme de baixa intensitat. Gairebé inofensiu.

En general, les comarques gironines ja no són aquell indret tronat i ruraloide que a mitjan anys cinquanta rebia el primer turisme de masses. Amb candor, curiositat i ganes de tocar moneda, els indígenes van obrir-se de braços. En paral·lel, emprenedors locals o estrangers hi van fer l'agost. Però mig segle llarg després, hi ha alguna cosa que ha canviat. Les ganes d'omplir la caixa registradora no, però el candor i la curiositat han deixat pas a un petit rebuig, silenciós i cronificat.

A mi m'agrada enraonar amb tothom. Durant l'estiu saludo els indígenes. I no falla cap any. Les converses giren al voltant de la gentada i la massificació, una salmòdia. S'entaula el racisme de baixa intensitat, un ventet sorneguer i anecdotista. L'estranger és l'heroi dels acudits, la víctima dels sobrenoms, i sovint la diana de les crítiques més despietades. Però no li xiulen mai les orelles. No és que es maltracti el foraster. Tret d'en alguns casos de gent molt cremada o partidària de la cacera simbòlica. Aleshores s'instauren els dos gags preceptius. Ja formen part del patrimoni indígena: proporcionar malament les indicacions al turista, o esquilar-lo mentre se'l convenç de ser un elegit.