Molts de vostès recorden l'arribada d'internet al nostre país. Connectàvem una carraca a la presa de la línia telefònica, i pacients esperàvem que es carregués un web matusser. Mentrestant podíem anar coent el bacallà amb cigrons. Érem a principis dels noranta. La progressió ha estat sorprenent. Avui veiem un partit del Barça al mòbil, o pengem una fotografia des d'una clariana.

Molts de vostès també recorden que, just abans d'internet, l'actualitat política, el safareig patri i les preguntes sobre la condició humana es ventilaven als diaris i al carrer. I convindran que, gairebé tot d'una, bona part de tota aquesta xerrameca es va traslladar a la xarxa. En aquest sentit, abans, quan algun afer públic ens indignava, vostès i jo, o sortíem al carrer per queixar-nos en grup, o cremàvem hores a bars i places. Planyent-nos. O pontificant.

A casa érem, amb una certa moderació, dels que ens queixàvem en grup. Paralitzàvem les obres de la N-II a la vall de Sant Daniel. Recollíem firmes contra el projecte del port esportiu a Begur. De més grans no volíem que es fes el túnel de Bracons, i més cap aquí cridàvem contra l'ampliació estulta del Bulli a la cala Montjoi. Ara un dia anirem a bracejar davant de l'insult que pren forma de casa damunt la platja del Golfet, a Calella de Palafrugell.

Abans. Alguns anaven a les manifestacions. D'altres escrivien pamflets. Pancartes, fulls volants, cartes al director o converses enceses, la indignació, a diferència del bacallà amb cigrons, es coïa al carrer. Les guerres del Golf o dels Balcans, la sagnia dels preus imposats a la pagesia, les polèmiques locals, de motius en teníem per donar i per vendre. Com ara. Però la diferència és que, ara, tenim la xarxa. I això vol dir que ens arriba un gavadal d'informació. Malgrat que encara es baixi al carrer per refusar (valguin el 15-M o les concentracions dels Sanfermines per rebutjar les agressions sexuals), avui podem solidaritzar-nos des del sofà. I per força: les causes s'han multiplicat d'una manera aclaparadora.

Jo no ho tinc solucionat. D'una banda penso igual que el filòsof anglès del XVII, Hobbes, per al qual tots som uns egoistes en un món de llops. Però per l'altra estic d'acord amb un altre filòsof, aquest francès i del XVIII, Rousseau, per al qual tots som d'una bonesa natural.

El cas és que si som bona gent, i per tant ens neguiteja que Boko Haram segresti noies o que Quico Homs vagi a presó pel 9-N, des de casa podem posar-nos al costat dels dissortats. I en aquest sentit han proliferat els "jo sóc". El darrer esclat va venir amb el "Je suis Charlie Hebdo". Una pràctica que ha fet fortuna. I que segons els casos dóna la raó a Hobbes. A tall d'exemple, avui a la xarxa hi ha més gent dient que "Tots som Leo Messi", solidaris amb un futbolista que ha defraudat quatre milions d'euros a Hisenda, que no pas hi ha gent solidària amb en Quimi Portet, el cantautor que només volia un cafè amb llet en català.