Es pot ser català independentista i pactar amb els centralistes més centralistes al Congrés dels Diputats? Sí, es pot. Encara més: no ens n'hauríem d'estranyar. La qüestió és què es pacta. Seria inacceptable un acord que contingués la renúncia a l'independentisme, o una retallada de l'autonomia realment existent, o una esquilada del finançament de la Generalitat. Tampoc no seria presentable un pacte que donés el poder a uns centralistes molt centralistes en detriment d'una alternativa més beneficiosa per a l'autogovern. Però quan es parteix de la base que ben poca diferència hi ha entre el nacionalisme del PP i el jacobinisme del PSOE, l'escamot independentista destacat al Congrés pot i ha de buscar treure el millor profit de totes les situacions, sense renunciar a res essencial. Excepte, naturalment, si el propòsit fos aconseguir el pitjor tracte possible per a Catalunya per alimentar de rebot la reacció secessionista. Però aquesta no ha estat mai l'estratègia de Convergència ni sembla que ho hagi de ser de la seva reencarnació en Partit Demòcrata, el PDC.
Llavors, quin és el problema si Francesc Homs juga a cedir uns vots cap aquí o cap allà en l'elecció de la mesa del Congrés? També ho ha fet el PNB, tampoc no ho ha reconegut, i no per això l'han apedregat. Ja se sap que el PNB va a Madrid a fer aquestes coses, a treure el màxim rendiment dels seus cinc diputats pels mitjans que siguin necessaris, i si han de ser mitjans discrets i dissimulats, ningú no s'escandalitza gaire. Durant dècades Convergència i Unió també ha considerat que aquesta era la manera correcta de fer. Però la setmana passada, quan els diputats han fet el mateix de sempre, s'ha organitzat un escàndol de ca l'Ample i s'han sentit paraules molt gruixudes de la boca de futurs dirigents del PDC.
Per què? Doncs perquè ara mateix, a Catalunya, hi ha una mena de concurs d'autenticitat independentista. S'ha entrat en una dinà?mica que no admet excuses per no proclamar deu vegades al dia el principi fonamental de la desconnexió unilateral. I a qui mostra algun signe de tebior se li exigeix que s'expliqui i es justifiqui, no sense haver-li advertit prèviament que ha comès una desviació inexplicable i injustificable. Potser Francesc Homs, des de Madrid, no s'ha adonat del canvi i ha continuat fent com sempre, aplicant als seus moviments el pragmatisme de qui sap que les coses són complicades i van per llarg.
