Si ens haguessin avisat que la revolució dels somriures era en realitat la del somriure del psicòpata abans d'esbudellar qui no pensa com ell, ens hauríem estalviat sorpreses. No jo, que tinc una edat i sé que hi ha tants feixistes catalans com espanyols, sinó els il·lusos que ja estan estalviant per comprar-se el pack de l'11-S. Em consola saber que a Pérez Andujar, l'última víctima dels patriotes catalans (última al moment d'escriure això, segur que quan ho llegeixin ja n'hi ha de noves) no li ve de nou: algú nascut i criat a Sant Adrià del Bessós sap des del bressol com les gasta la Catalunya de tota la vida. I sap que si se'l qüestiona no és per algun article collonant l'11-S, sinó per xarnego. Per no ser dels nostres. Per gosar embrutar el balcó de l'ajuntament amb unes espardenyes que s'haurien de limitar a trepitjar fang i escombraries.
Pérez Andújar és un gran escriptor. I punt. Paseos con mi madre hauria de ser lectura obligatòria als instituts, però no ho serà mai perquè s'hi explica la veritat, i la veritat no convé al poder. «En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones, y luego ya se accede al cuarto de servicio. Porque de Barcelona sólo se es por família y por dinero, en riguroso orden», hi explica. I és clar, els amos de la casa no suporten que el servei surti al balcó. Ens hi insta a defensar tot allò que van aconseguir els veïns, no els polítics, als barris, ja que si badem ens ho treuran, per això Andújar incomoda el nou partit de vicis vells: «Lo primero que ha quitado Convergencia al recobrar el poder ha sido eso: bocas de metro, guarderías, maestros y hospitales públicos, porque las personas que los pusieron o se han muerto o ya no están para defenderse».
No saben què fan, els que se les tenen amb Andújar. Un tio que de jove va segrestar un autobús per dur-lo fins al seu barri i reclamar així una nova línia, no s'espanta fàcilment. I si li cal -que no crec- ajuda, serem uns quants al seu costat.
