Avui fa 582 dies que l'Oriol Canals va morir a Indonèsia, on ell i la seva dona feien el viatge de noces. Van patir un accident de motocicleta. Ella va quedar molt malferida. I ell va morir. I jo no puc esperar l'efemèride exacta del traspàs (el 27 de desembre), perquè és avui que necessito dir que et trobo a faltar.

Hi fa que sigui estiu.

L'Oriol Canals i Boix era un any més petit que jo i en feia, de còrpora, dos i mig com jo. Barceloní de les Corts, músic i animador infantil, cantautor, el vaig conèixer a Llívia, l'octu?bre del 2010. La meva família i jo ens a?llotjàvem en un alberg i l'Oriol va venir a explicar contes i a cantar cançons per als petits. Érem quatre gats, i aquell dia vam enraonar una estona. Expansiu quan actuava, sense el micròfon em va semblar tímid i desconfiat.

Ens vam seguir trobant. Era estrany no veure'l, a les festes majors dels petits pobles empor?danesos, durant l'estiu. A les cagades col·lectives de tió, a l'hivern. En qualsevol festa reivindicativa, al Solsonès, a l'Empordà i a Barcelona. Amb el temps ens vam fer amics. Vaig saber detalls de la biografia. Era nebot d'en Xesco Boix, a qui ell admirava i del qual en sabia imitar a la perfecció la manera nassal i aguda de cantar. L'hivern de l'any 2011, es va presentar a casa meva de les Gavarres amb un conill de xocolata per a la nostra filla gran, i amb una ampolla de vi.

Quan l'espectacle era infantil, l'Oriol Canals es transformava en l'animador total. Quan l'espectacle era per a tots els públics, com quan cantava amb la formació Kumbes del Mambo, es notava que la música el posseïa. Una bona frase de baix, un solo de bateria li feien contraure la cara, ballava molt bé, electrificat. No és cap secret que els tirant a grassos ballen millor que els tirant a filaberquí.

Tres ismes podien resumir la ideologia de l'Oriol: l'escoltisme, el sindicalisme i l'independentisme. I jo n'afegiria un quart: el gam?berrisme. L'any 2012 ens vam trobar al berenar literari que organitza la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. En aquella ocasió, la llibreria també celebrava el vinticinquè aniversari. Una gentada.

Apartats del tol·le tol·le, l'Oriol em va ensenyar un llibre curiós. Editat per la Sprinkle Brigade. Aquesta gent és de Nova York i busca defecacions canines al carrer. I les converteix en escenes. Una buina de dogo esdevé una trinxera amb soldadets de plàstic. La pasterada d'un pastor alemany amb descomposició es converteix en el ring de fang on lluiten dues Hello Kitty. Els cagallons d'un canitx són els obstacles que salva un totterreny miniatura.

L'Oriol compartia el tresor, furtiu i mort de riure, com un nen que du una capsa amb una sargantana. D'altra banda, entre les autoritats assistents hi havia en Jordi Pujol, l'home que llavors encara rebia el títol de Molt Honorable. I l'Oriol em va dir que li volia fer una broma. Mostrar-li el llibre de femtes i demanar-li que li dediqués. Pujol, que dubto que res l'espanti, va fullejar-lo, impertèrrit. Després es va treure la ploma i li va dedicar: "Per l'Oriol, que m'ha fet una sorpresa". I tu vas tornar exultant. Et trobo molt a faltar.