Per més que s'encaparrin els independentistes de Junts pel Sí i la CUP que és possible endegar ara la "desconnexió", hi ha altres catalans, no menys independentistes, que creuen el contrari. Amb una raó de pes: la majoria parlamentària no és suficient, cal la majoria popular. I la majoria, en casos com aquest, es compta en vots, en persones, una a una. Especialment amb una llei electoral tan imperfecta.

Deia un editorial recent d'un diari barceloní que el desafiament al Tribunal Constitucional neix "amb l'aval de la majoria parlamentària de la cambra, sorgida de les eleccions del 27 de setembre, en les quals va obtenir 72 escons i el 48% dels sufragis emesos (...) La legitimitat democràtica, per tant, és clara". No. Hi pot haver majoria parlamentària, però no pas sobirania popular, perquè només hi ha el 47,8% dels vots. I la sobirania popular amb legitimitat democràtica s'obté quan la majoria de les persones, és a dir, el 50% dels vots més un, decideixen una opció tan transcendental com la independència. I és això, únicament això, allò que ens farà forts davant del món, per més que ells s'hi entestin.

A què ve tanta obsessió, tanta pressa? Potser la por a que mai no aconseguim la majoria real? O a les sorpreses que pogués plantejar una altra via? O a què? Vés a saber! La realitat és que molts creiem que, per començar el procés, el que ens donarà tot el dret i tota la força davant de qualsevol instància mundial, és assolir primer el 50% més un dels vots emesos i exigir aleshores l'exercici d'aquest dret. Qualsevol altre camí està condemnat al fracàs. La llàstima és que la frustració que provocarà aquest fracàs farà llunyana, molt més llunyana, la independència.