Una dona amb la qual vaig viatjar a París se'm va emprenyar perquè en tornar a l'hotel després d'una romàntica nit a ribes del Sena li vaig dir que anés pujant a l'habitació, que jo m'havia de connectar a l'internet de l'establiment (no hi havia mòbils com els actuals) per a una comprovació. «En cinc minuts vinc, vés-te posant... còmoda», vaig dir picant-li l'ullet, a la manera que havia vist fer en les pel·lícules. Potser no van ser cinc, potser van ser deu, però quan vaig arribar no només no estava... còmoda (picada d'ullet als lectors) sinó que intentava treure'm els ulls al crit de «et penses que no sé que has anat a escriure't amb una altra?».
Per Déu, com li podia dir a aquella fera que en realitat havia anat a mirar com anava un Atlètic de Madrid-Barça? Les dones sempre es pensen que altres dones -mai elles- ocupen el pensament dels homes, quan la crua veritat és que nosaltres pensem quasi sempre en el futbol (en el casament d'un dels meus millors amics em vaig absentar del banquet per seguir en un petit televisor del restaurant un Osasuna-Barça, i segur que hauria fet igual si hagués sigut el meu, de casament). Però som a París. Jo ignorava si per l'ego de la meva cada cop més utòpica amant seria pitjor saber-se relegada pel Barça que per una rival de carn i ossos, però vaig arriscar i li vaig dir la veritat.
- Em prens per gilipolles? Em vols fer creure que venim a París i abans de pujar a l'habitació has de saber com va el futbol? Amb quina puta t'has escrit? (renovats intents d'extreure'm els globus oculars).
El futbol no, el Barça, vaig pensar però em vaig guardar molt de dir. Al final, no sense esforç ni sense marques a la cara, vaig conservar els ulls, però la relació va avançar de cop uns anys: en lloc d´amants vam ser un matrimoni, cadascú en una punta de llit en un ambient glaçat com el xampany que no beuríem. No sé si ella va aconseguir dormir, recordo que jo no vaig clucar ull en tota la nit: com era possible que el Barça s´hagués deixat remuntar aquell partit que tenia a la butxaca?
